Hi ha moltes maneres de viure el nostre romànic. D'experimentar-lo, perquè ja saben que ara tot s'ha convertit en una experiència i que, si no, no val. La millor de totes és fer-ho in situ, enfilar-se un dia d'aquests de pluja i fred, que segur que no s'hi toparan ningú, a Sant Romà de les Bons o a Sant Miquel d'Engolasters –les últimes obertes, i ja es poden afanyar perquè dissabte s'acaba la temporada– i escoltar el so mil·lenari de les pedres, perquè les pedres parlen, no cal ni escoltar-les, només tocar-les. També s'hi poden aventurar a través de Strappo, l'estupenda novel·la on el meu amic Martí resseguix les aventures d'Arturo Cividini, el restaurador italià que va pentinar el Pirineu català i andorrà per compte de la Junta de Museus de Barcelona. Aquí vam tenir l'honor de veure'l treballar a Sant Romà de les Bons, a Sant Esteve d'Andorra la Vella i a Santa Coloma.
Però si els fa mandra pujar fins a Engolasters o llegir la novel·la de Gironell, n'hi ha encara una tercera: la que proposa Rafa Contreras a l'Espai Columba. L'ha titulat Andorra romànica en 40 mirades i és veritat, no s'hi ha deixat les neurones. Però el que compta és el tall. I molt probablement no hauran vist res de semblant: romànic passat per la Polaroid, la màquina màgica que positivava de forma instantània i que va causar furor als anys 70. És cert que el digital la va ferir gairebé de mort, però també ho és que, com el vinil, ha experimentat els últims temps un inesperat revival associat a una certa moda vintage.
Ell va descobrir la Polaroid en un taller impartit per Naiara Escabias, que n'és la profeta oficial entre nosaltres, i després d'estrenar-se amb un nu que va participar en el Circul'art de l'any passat, ara s'atreveix amb el romànic. Així que ha dit adeu a l'abstracció que li coneixíem de la seva etapa d'escultor –recordin el tòtem que fa uns anys va plantar al Parc Central– tot i que, com ell diu, "no hi ha res de més conceptual que la figuració: tot és una qüestió d'angle i de distància". Angle i distància, ja ho veuen: com la comèdia de Woody Allen, que –recorden?– no és altra cosa que tragèdia més temps.
La gràcia d'Andorra romànica en 40 fotografies –quatre per cadascun dels deu monuments que ha retratat, des de Sant Joan de Caselles i Sant Miquel de Prats a Sant Serni de Nagol i Sant Climent d'Anyós– és que una vegada ha disparat la Polaroid –una màquina original de fabricació britànica, anys 80, no una rèplica xinesa de les que proliferen avui– és que una vegada ha emergit el positiu amb aquell sorellet de cosa màgica, "faig exactament el contrari del que diuen tots els manuals que s'ha de fer: els sacsejo ben sacsejats i els exposo uns minuts al sol". L'objectiu, a part d'un molt saludable esperit de la contradicció, és que la còpia –única, per cert: estem parlant de Polaroid, aquí no hi ha negatiu i per tant o hi caben reproduccions– vagi adquirint aquell toc sèpia, emboirat, com de fotografia antiga. Ho va descobrir per casualitat, "i perquè m'agrada manipular els processos, a veure què passa". El to sèpia, diu, li conferex una calidesa i una emoció "que és impossible aconseguir amb digital el Photoshop". Inclosos els errors. O millor dit, sobretot pels errors, com les franges verticals que de vegades surten, efecte col·lateral d'un mecanisme molt rudimentari: "La Polaroid és com el forn on cous el fang, mai saps exactament com quedarà". El pas del temps també hi ajuda: recordin Regreso el futuro, quan el pobre Marty ha d'aconseguir que els seus pares s'enamorin abans que la fotografia amb què ha viatjat al 1955 s'acabi esvaint del tot. Amb les Polaroids del Rafa passa el mateix: ara són bones; d'aquí a uns anys encara seran millors. I quan desapareguin del tot i només en quedin les taques, haurà arribat a la sublimació total.
