Que Tercer origen era una novel·la amb eco ho vam dir nosaltres els primers. Que consti. El març de l’any passat, per concretar, quan es va presentar a La Trenca el relat apocalíptic amb què Albert Villaró tornava a Llobarca començava la singladura editorial. En un segell menor, si es pot considerar menor un segell com Estrella Polar, consagrat a la literatura juvenil, sí, però que forma part d’un transatlàntic com Planeta. Quinze mesos després, la història dels dies trepidants que la Irene, els seus pares i els veïns de Llobarca intenten sobreviure al gammapliomavirus de nivell 5, el GPV2025 que amenaça d’exterminar la humanitat sencera ja porta dos premis al sarró –l’Ictineu a la millor novel·la juvenil i el Menjallibres que decideixen els estudiants de secundària dels instituts de Vilanova i la Geltrú– i Estrella Polar n’acaba de publicar la 5a edició. L’autor és poc amic de les xifres i diu que no s’ha molestat a demanar-ne a l’editorial, però calcula que cinc edicions es poden traduir perfectament en 5.000 exemplars, potser uns quants més. Si els semblen uns guarismes modestos, pensin que en el mercat del llibre en català, les vendes normals d’una primera edició amb prou feines superen el mig miler de còpies. Quan un títol arriba al miler es considera que ha funcionat molt bé. I per entrar a l’Olimp dels best-sellers cal enfilar-se fins als 10.000. I no ho diem nosaltres, sinó Joan Sala, l’editor de Comanegra que va obrar el miracle de Morts, qui us ha mort?, l’últim títol d’autor nostrat que va jugar a la lliga dels grans: tres edicions i 6.000 exemplars venuts.

Tercer origen el tenim a mig camí del best-seller, potser el tram més difícil, i com segur que el coneixen, Villaró es fa una mica el desmenjat: “és una xifra notable, no excepcional, però està força bé, sí”. Part del mèrit l’atribueix al fet que s’ha convertit en lectura obligatòria en alguns instituts catalans, “i em diuen que al Sant Ermengol també: aquesta és una via excel·lent per assegurar bones vendes”. De fet, és un passaport per entrar a la lleixa dels long-sellers, que és encara millor que la dels best-sellers. Els llibres que passen els anys i continuen sortint no direm que com rosquilles, però sí amb alegria. Que li ho diguin a Manuel de Pedrolo i al Mecanoscrit del segon origen, que es van haver de llegir unes quantes generacions d’egeberos i a què Villaró ret obert homenatge en la novel·la. De fet, no perd ocasió per reivindicar-lo: “No crec que el Mecanoscrit sigui una obra menor. El que crec és que Pedrolo, que tan important va ser als 70 i als 80, ha estat apartat de la primera línia de la literatura catalana, potser perquè els exquisits pensen que va escriure massa i que va tocar massa gèneres, quan el que va fer va ser defensar ell tot sol la literatura catalana, i en molts fronts a la vegada. Molts ens vam iniciar en la lectura amb el Mecanoscrit, que continua sent una novel·la molt llegidora”.

De la mateixa manera que vam ser els primers –modèstia a part– que vam augurar que Tercer origen portaria cua, la vam espifiar amb totes les de la llei en lamentar que es decantés per una col·lecció de literatura juvenil. I el mateix autor ens posa a lloc: “Va ser un encert, ha fet forat als instituts i crec que era el nínxol ideal per a la novel·la. En qualsevol cas, el lector adult hauria de fer el saltet mental per atrevir-se amb un llibre en teoria juvenil. Crec que el meu lector habitual ja ho fa”. Entre d’altres motius perquè, insisteix Villaró, l’única concessió de Tercer origen és la brevetat, “i que la pogués llegir la meva filla, que a l’època tenia 12 anys. Ni vaig abaixar el llistó, ni el registre lingüístic, ni res. És més curta, amb capítols breus, però això és una qüestió purament formal. No és una novel·la rebaixada”.

Queda clar. En fi, que Tercer origen ja forma part del Top 5 de Villaró, al costat d’Obaga, un best-seller amb tots els ets i uts que va enfilar-se al rànquing dels més llegits del suplement Cultura/s de La Vanguardia i s’hi va quedar unes quantes setmanes, de Els ambaixadors, de Blau de Prússia i La Companyia Nòrdica, “però és una impressió meva que no es fonamenta en cap xifra real, com veus em preocupo poc per la vida econòmica de les meves novel·les”. Tornarà algun dia a Llobarca, aquell territori de ficció encapsulat a la comarca de Lapena, amb capital a Lagrau i veïna del marquesat de Gomorra, que va ensenyar la primera poteta ara fa vint anys a Obaga? “Partint de la base que no sé ni se li’n pot dir cicle, no tinc la sensació d’haver tancat res, és clar que tampoc d’haver obert res. Llobarca és allà, esperant, suposo que si mai necessito tornar-hi, ho faré sense cap recança”. I mentrestant, a esperar la quarta entrega de Boix el Vidu, que augura per al 2027. L’any que ve és massa just, diu, i abans arribarà molt probablement un patracol de 400 pàgines que quan va presentar Tercer origen ja tenia embastat i del qual només n’ha transcendit el títol provisional: Kàntor. Ja veurem què en surt i a quina lleixa el posem: si al de la novel·la històrica (L’any dels francs), la fantàstica (La Companyia Nòrdica), la negra (La Bíblia andorrana) o la de les distopies (Els ambaixadors). 

En fi, que si volen recuperar l’emoció pura de la gran aventura adolescent, aquelles lectures glorioses dels estius interminables dels 80, amb ecos de La carretera, de La tierra permanece, de La Luz de mi vida i també de 27 horas, arramblin el seu exemplar de Tercer origen: és ideal per a una tarda d’agost amb vistes al mar. No dic res si és la mar blava d’Empúries.