A en Pere Tomàs el portava de corcoll aixecar una peça escènica –i de pas, una nova companyia, Nus Teatre– que anés més enllà, o més cap aquí, de la sempiterna visió medieval de la Seu i comarca. Arnaldeta de Caboet, els personatges de Cercamón, el bisbe Ermengol, són personatges ja prou explotats. Així que es va adreçar a Carles Gascón a la recerca d’una idea i, com no, entre les que li va proposar l’historiador, hi era Josep Zulueta, l’emblemàtica figura del segle XX alturgellenc que ell, precisament, estava perfilant amb precisió en una biografia definitiva que s’acaba de presentar amb motiu del centenari de la mort del prohom. El cas és que a Tomàs li va semblar boníssima idea i, amb ella al cap, es va dirigir a Isidre Domenjó, per escriure-la com qui diu a quatre mans. El resultat és L’home de la Torre del Peu, que s’estrenarà el 27 de novembre a Sant Domènec i de la qual se’n preveuen cinc funcions més. De petit format, expliquen des de l’Associació Nus Teatre per les Arts Escèniques al Pirineu, que és com han batejat la nova companyia. Uns setanta espectadors per passi, en una distribució poc habitual de l’espai. 

L’obra, que estan ja assajant, estarà interpretada per Jonathan Jiménez (calia algú d’elevada estatura per donar vida a Josep Zulueta), Pol Jové (Ferran Zulueta, fill del prohom), el mateix Tomàs (Àngel), Raquel Torrent i Toni Zamora, que interpretaran els personatges de ficció sorgits de la imaginació del tàndem d’autors. Enda Joyce és l’autor de la música original, mentre que la il·luminació correrà a càrrec d’Eloi Pla i el vestuari serà de Carme Rovira.

L’obra està inspirada, sí, per la figura de Zulueta, però ell, com a personatge, només té dues aparicions en escena, precisa Domenjó. “No es tracta d’escenificar la seva biografia, sinó d’exposar com va ser de providencial la seva arribada a la comarca en un moment en què la pagesia estava en una cruïlla”. Per tant, els personatges que centren la peripècia són, aquests sí, de ficció: una família on el pare, després de perdre l’esposa i enfrontar-se al que va suposar la fil·loxera, només desitja vendre-s’ho tot, deixar de ser pagès, encetar el camí de l’emigració i provar de fer les Amèriques, se li oposa la fèrria voluntat de la filla –una mena de llicència històrica, reconeix Domenjó, perquè no molt a pintar tenien les dones de l’època–. Ella vol mantenir el llegat familiar i apuntar-se a la via que proposa el visionari home de negocis que acaba d’aterrar a la Seu. El tercer personatge de ficció és el fill menor, una mica baliga-balaga, segons l’autor que l’ha dibuixat, que acaba lligat per una forta amistat amb el fill gran de Zulueta, en Ferran, el que després, en la vida real, hauria de fer, ell sí, el salt de l’oceà, en el seu cas com exiliat per unes idees massa progressistes per a l’Espanya franquista en què li hagués tocat viure. Els seus descendents, recordem-ho, van tornar a la Seu des de Mèxic fa un parell de setmanes, per assistir a la presentació del llibre sobre el seu rebesavi. 

El nus de l’obra és l’enfrontament entre les visions de pare i filla, apuntalada la d’ella en el “mestratge” de Zulueta, rebla Domenjó, que ho ha fet així per “reflectir les dues visions oposades que hi va haver al seu moment”: no tothom tenia tan clar que s’havien de seguir els postulats de Zulueta, no tothom veia tan clara l’aposta per la cooperativa. “Ell va ser una figura providencial”, com ha demostrat el pas del temps, conclou Domenjó.