Li costava deu i ajuda a l'historiador arrossegar els descendents de l'homenatjat, Josep Zulueta i Gomis, cap a la sala. Cosa de no estranyar-se: les dues branques, la barcelonina i la mexicana, acabaven per confluir i conèixer-se precisament a la Seu d'Urgell, la ciutat on el seu avantpassat -hi havia besnets i rebesnets- ha deixat una petja tan sòlida com una Cooperativa Cadí en marxa cent deu anys després que la fundés. Aquell senyor de Barcelona de qui fins ara a penes hi havia noció popular que havia recalat al Pirineu i s'havia comprat dues vaques amb les quals començar a experimentar idea tan peregrina com que la gent adulta begués llet de vaca. Per cert, suggeria Gascón a l'hora de presentar la biografia definitiva, que ves a saber si aquells primers animals no van arribar de contraban: si ho van fer des de França, segur, perquè en aquells temps en què Europa estava immersa en la Gran Guerra l'exportació de ramat gal estava prohibida. Com que l'historiador rigorós no ho ha pogut confirmar, el detall no queda inclòs en el llibre –Josep Zulueta i Gomis (1859-1925). L’home que va canviar el Pirineu–; una altra cosa és que ho comenti informalment en una presentació trufada d'anècdotes (i que a la premsa li faci gràcia de recollir-lo: a l'hemeroteca queda, doncs).
Però baixem de les branques. Perquè llibre a banda, l'acte aplegava els descendents del prohom (i un gruix de públic tal que obligava molts a passar dempeus l'hora i escaig d'acte) perquè fossin testimonis del lliurament de la medalla de la ciutat al fundador de la Cooperativa Cadí, decisió aprovada pel ple municipal del 15 de setembre en aquest Any Zulueta en què es recorda el segle de la seva desaparició. Probablement, apuntava Gascón, de la mateixa malaltia pulmonar que havia portat el fill d'una família benestant barcelonina a buscar l'aire fresc del Pirineu. Havia així pres contacte amb un món agrari que centraria els seus desvetllaments com a empresari i com a polític: a la Cerdanya, on inicialment havia buscat aquest aire de millor respirar, l'havien anat a buscar un grup de republicans de la Seu perquè es presentés a Corts. No va sortir elegit, però anant amunt i avall per tot l'Alt Urgell a lloms d'una bèstia és com coneixeria de primera mà aquella pagesia que a finals del segle XIX vivia absolutament al límit després que la fil·loxera acabés amb tan important font d'ingressos.
Gascón perfilava ràpidament aquest homenot (encara que Pla no li'n dediqués cap), aquell home molt alt a qui un amic dibuixava "flotando su cabeza un palmo más alto que la ola ciudadana" i a qui els més propers deien Pep.
Atorgar-li la medalla de la ciutat és "un acte de justícia", puntualitzava l'alcalde, Joan Barrera. La rebia, en nom de la nombrosa família present, Faustino Martínez Zulueta, de la branca mexicana, descendents de Ferran Zulueta, fill del fundador de la cooperativa que va haver d'exiliar-se a l'altra banda de l'Atlàntic. Després prenia la paraula Alejandro Zulueta, un altre dels rebesnets americans. Agraïa l'homenatge al seu avantpassat, que "honra la memoria de un hombre y su legado" i es congratu·lava que tot plegat "ha hecho posible el reencuentro de las dos ramas familiares".
En nom dels barcelonins intervenia Victor Pàmies Riudor. La seva branca procedeix de la filla petita de Josep Zulueta, Carme. Han pogut "desempolsegar" aquests lligams que fins ara, reconeixia, s'havien anat esvaint. Han recuperat la memòria d'un avantpassat que, volia imaginar, "si hagués viscut al Renaixement hauria estat un il·lustrat i si hagués estat de l'Empordà, hauria estat un homenot" dels de Josep Pla.
