Han passat cinc dies des de la performance de Rosa Gili a La censura és la comissària d’aquesta exposició. La broma ens costarà 35. 000 euros. Però hi ha una opció que el Museu de l’Art Prohibit reconsideri la cancel·lació: que la cònsol es retracti.

Ja ho ha paït?
Ni molt menys. Portàvem un any preparant l’exposició, la llista de les obres havia passat per la junta de govern del Comú. Passen els dies i encara me’n faig creus.

També va ser una inversió considerable per part del Comú: 35.000 euros a què, m’imagino, no renunciaran.
La gestió la porta la directora del museu i desconec aquest extrem, però moure obres d’art, transportar-les, instal·lar-les, assegurar-les… L’equip del museu i jo mateix ens vam desplaçar dilluns a Escaldes per preparar l’exposició. Tot això té un cost.

L’argument estrella de la cònsol per justificar la decisió és que preferia censurar que no haver d’assistir a un funeral. Sorprès?
És un argument molt delicat. D’entrada perquè ens posa del costat dels irresponsables, com si no tinguéssim consciència de l’efecte que tenen les idees, quan és precisament al contrari. Em va semblar totalment irresponsable assenyalar-nos així. Crec que va excedir-se clamorosament del paper de l’Estat terapèutic, que ens ha de cuidar i protegir de qualsevol risc,  i que en realitat va ser una decisió d’un paternalisme innacceptable.

La dicotomia perversa que concep la llibertat d’expressió i la seguretat com si fossin incompatibles i excloents. És al contrari i en tot cas és responsabilitat de l’Administració garantir que sigui així.
Si vostè és la responsable de la seguretat i no va verificar la llista de les obres, en quines mans estem? Però és que si ho hagués fet hauria vist que no exposem l’obra aïllada, sinó amb les reaccions que ha generat, i per això, quan l’exposem de l’escàndol en queda  ben poc. El que presentem és un debat ponderat que s’ha afegit al cos de l’obra. La portada de Charlie Hebdo anava al costat d’una sèrie de fotografies de les víctimes del Bataclan, de Daniel Ochia de Olza, per oferir una representació més àmplia dels moments posteriors a un esdeveniment traumàtic. La intervenció de la cònsol va ser maldestre, com a poc, i va anar molt més enllà del nivell d’intervenció acceptable en un polític.

La llibertat d’expressió s’ha practicat quan t’hi jugues alguna cosa, quan hi ha un risc real o imaginari. Quan surt gratis no té cap mèrit ni valor. 
Totalment. Hi ha obres que em costa penjar-les perquè estan al límit, però l’últim que hem de fer és negar-nos el debat, per molt escàndol i molt disgust que sentim davant d’una obra.  A l’exposició hi ha un petit paisatge de Bruce Habowski, acusat d’abús sexual, i una Polaroid de Saul Fletcher, que va assassinar la seva companya i després es va suïcidar. Tots dos, susceptibles de cancel·lació en aquests temps. Nosaltres creiem que hem de donar l’opció de debatre ni que sigui si autors com Habowski i Fletcher s’han d’exposar en públic o no.

Tot això s’incorporarà a la història de la peça. No és sensacional?
Aquesta és la missió del museu, recopilar la vida, l’històric de les obres i mostrar-lo al públic. També les reaccions que de vegades són memes, una onada de solidaritat, que se suma al cos de l’obra i es converteix en l’objecte principal i diferencial de la col·lecció del Museu de l’Art Prohibit. Tot el que s’ha generat s’afegirà efectivament a la història de la portada. 

De fet, la censura de Gili és la prova fefaent i manifesta que una exposició com aquesta és encara avui i aquí necessària, que aquestes coses no passen només a la Rússia de Putin o als EUA de Trump.
El cap de setmana molta gent m’ha dit que tot això era una publicitat afegida. No em satisfà gens, nosaltres ja havíem preparat la justificació de la necessitat d’aquesta exposició, jo com a comissari vaig triar les problemàtiques que volíem plantejar: els atacs a les dones, la censura religiosa, la censura en processos de transició democràtica, i la persecució de figures totèmiques com Picasso, ni ell se’n va escapar. La política sempre ha mirat la cultura amb molta desconfiança, i aquí en tenim una prova més.

La cònsol deia que li agradaria visitar el museu... si la deixen.
Que vingui quan vulgui, que serà benvinguda, però ha de ser conscient del mal que ha fet. A mi me n’ha fet, però també a l’equip del Museu de l’Art Prohibit i al del departament de Cultura del Comú, que havia fet un acompanyament exemplar. Però si ve l’atendrem, per descomptat.

Daniel G. Andújar diu en la carta oberta que li ha escrit a la cònsol que el mal ja és irreversible, però que encara pot demanar disculpes.
Aquesta és la grandesa de la condició humana, que podem reconèixer i rectificar els errors. Si públicament admet que va ser un moment d’ofuscació, que es va extralimitar en la seva responsabilitat i que  ben pensat els escaldencs i els andorrans tenen dret a gaudir d’aquesta exposició i de les idees que hi proposem, per descomptat podríem reconsiderar el desmuntatge.

Que immediatament després de retirar la portada Gili fes una apologia de la lliberta d’expressió, quin cos li va deixar?
Em vaig quedar perplex quan vaig veure que es dirigia cap al faristol a inaugurar com si res, quan ja li havíem dit que no hi estàvem d’acord. Van ser paraules d’una total esquizofrènia, però s’avé molt amb l’actuació davant dels periodistes, a qui va demanar de manera enèrgica que no diguessin ni una paraula del que acabaven de veure i d’escoltar amb l’amenaça de contactar els “jefes” dels mitjans, com ho va dir ella. Això demostra un autoritarisme fora de lloc. Ni un  polític amb pulsions autoritàries hauria actuat d’una forma tan barroera. Quan em va arribar el torn no podia menys que assenyalar, davant el buit de la portada de Charlie Hebdo que ella intentava ocultar amb el seu cos, que acabàvem d’assistir a un intolerable acte de censura, en viu i en directe. Amb èxit nul: ha sortit a tot arreu. Per ser efectiva la censura ha de ser una mica més sofisticada. Per això dic que el de Gili va ser un acte de censura rudimentària, primitiva, elemental.