Fa anys vam entabanar un grapat d’autors d’aquí i d’allà, posem que parlo d’Andorra, de la Seu i rodalies, per demanar-los si era possible parlar d’una literatura pròpiament pirinenca. Era una pregunta trampa perquè admetia totes les respostes i també les contràries. A la literatura se li poden adherir tots els adjectius que vulguis –pirinenca, gai, de viatges, negra, històrica i sí, també femenina– i al final haurem de tallar sempre pel dret: existeix la bona i existeix la mala literatura, i tant poden cultivar l’una com l’altra blancs, negres, gais, heterosexuals, garrotxins, hawaians i marcians. La resta són excuses de mal pagador. Ve això a compte de la prometedora taula rodona convocada per l’Associació de Dones que ahir va reunir a l’FNAC Eva Arasa (Cossos estranys), Cristina Canut (Aleteig), Laura Lladó (Hotel Märchen) i Melània Vinyals (Les aparences enganyen) sota el lema, atenció, Dones i literatura: l’art d’escriure en femení, que només pot haver concebut algú que parteix del prejudici que la literatura té gènere.

A veure: té gènere en la mateixa mesura que l’autor és un animalet racional que també té edat, color, nom, nacionalitat i tots els trets que el converteixen en un individu únic, en l’únic capaç d’ajuntar aquella determinada quantitat de lletres en aquell moment determinat. Recordar els casos de Caterina Albert, George Sand, Gerge Elliott i totes les autores que fa un segle llarg havien de firmar amb pseudònim masculí per publicar és just i necessari, però és als antípodes de l’experiència de les escriptores d’avui, com Arasa i companyia admeten. I si avui fos el contrari, com semblen indicar els casos de Carmen Mola, de qui algun malpensat podria dir que va guanyar al Planeta precisament perquè els tres autors (homes) que s’oculten sota aquests pseudònim van triar un nom de dona conscients que així ho tindrien més fàcil per triomfar en el món editorial d’avui? O Elena Ferrante: quina lectura identitària en faríem, si fos el pseudònim d’un autor masculí? Que Carme Karr, feliçment reeditada per Medusa, ha estat obviada pel cànon? Segur. Però, quants dels lectors que ignoraven Karr fins ahir ho desconeixen també tot sobre un monstre del periodisme espanyol dels anys 30 com és Julio Camba? Quin greuge identitari tocaria invocar, en aquest cas? La literatura, en fi, té dos secrets. O tres: ofici, talent i lectura, ves a saber per quin ordre. La resta són excuses i victimisme.