Fins ara sabíem de l’epopeia dels passadors, els heroics contrabandistes reciclats en guies que van ajudar centenars de fugitius a deixar enrere l’Europa ocupada, els Baldrich, Molné, Forné, Viadiu i companyia. I sabíem també dels catorze paisans nostres que van ser deportats als camps de concentració nazis, i que vuit d’ells no en van tornar amb vida. Semblava que la nostra participació activa en la lluita contra el nazisme a la II Guerra Mundial s’acabava aquí, però resulta que no. Ni molt menys. Perquè altres vuit compatriotes es van implicar directament en les accions bèl·liques: dos d’ells es van enrolar a l’exèrcit francès als inicis de la conflagració, i altres sis ho van fer a la Resistència. I és l’historiador Pau Chica, que exerceix com a tècnic de l’Arxiu Nacional, qui els ha posat nom i cognom. Ens en va donar un oportú tastet dimecres, a la jornada en què Velles Cases va plantar les primeres set Stolpersteine en homenatge als nostres deportats, i serà una de les moltes i suculentes revelacions d’Andorra a la II Guerra Mundial, el patracol amb què culminarà el monumental projecte que va engegar amb Andorra i la Guerra Civil espanyola (Aloma Editors) i que si es compleixen els terminis veurà la llum a finals d’aquest curs o a principis del que ve.

Però segur que volen noms. Primer de tot, els dels dos que van donar la seva vida pour la France. Un, Salvador Montanya (Andorra la Vella, 1917-Besiers, 1944), ja el coneixíem perquè en vam parlar aquí mateix setmanes enrere. Des de dimecres una placa Stolpersteine el recorda davant de casa Conxita, al centre històric de la capital. És de qui en coneixem amb més detall la peripècia: el 6 de juny del 1944, membres de la Resistència que volien aprofitar el desembarcament aliat a Normandia es van presentar al garatge que regentava el seu sogre a Besiers i en van requisar dues camionetes. Ell en conduïa una, amb la mala fortuna que tot el comboi va ser víctima d’una emboscada al col de Fontjun, a 15 quilòmetres de Besiers. Cinc companys d’armes van ser abatuts in situ. Els altres van ser capturats i divuits d’ells, inclòs Montanya, afusellats sumàriament l’endemà a la plaça 14 de juliol de Besiers. L’altre, Vicenç Sebastià Pascual (Andorra la Vella, 1915), residia en una localitat pròxima a Avinyó, diu. El 22 de juliol del 1944, el seu grup de maquis va ser sorprès prop de Montpeller per la milícia –paramilitars francesos al servei dels ocupants alemanys–. Ell va ser tirotejat i rematat. Chica l’afegeix a la llista amb certes reserves perquè “no en sabem res més. Ell es deia andorrà però fins que no en trobem documentació que ho corrobori no ho podem donar per segur perquè ens hem trobat altres casos d’homes que deien que eren andorrans però que en realitat no ho eren”.

Muntanya i Sebastià s’hi van deixar la vida contra els nazis. Els altres sis van tenir la fortuna de sobreviure. L’ordinenc Lluís Riba Aristot (1913) es va allistar a finals del 1939 al 21è Régiment de marc de voluntaires étrangers a Carcassona. Sabem que va tornar perquè Chica n’ha trobat el rastre documental: el juliol del 1946 va demanar el passaport andorrà, on figura com a agricultor i com a resident a les Valls Neutres. De moment no ha localitzat cap altre paisà que s’enrolés a les tripes regulars, però sí altres cinc, a més de Muntanya, que es van involucrar en la Resistència. De moment en sabem els noms pelats. Ben aviat en coneixerem la peripècia bèl·lica: després de 80 anys, bé podem esperar uns mesos més que es publiqui Andorrans a la II Guerra Mundial. 

És el cas de Matias Ribot Areny, veí també de la capital, que té un breu cameo al llibre Andorrans als camps de concentració nazis, de Roser Porta i Jorge Cebrián, i que es va enrolar a l’exèrcit francès immediatament després que esclatés la guerra. Les notícies que se’n tenen són vaguíssimes i conclouen l’abril del 1940, l’última vegada que la família en va saber res. Després, i fins avui, el silenci. Un altre és el lauredià Maurice Adam, que Chica posa també entre interrogants perquè ell es reclamava andorrà però no n’ha localitzat els documents que no certifiquin. La llista la completen l’encampadà Diego Pubill Mas (1894), el també lauredià Emanuel Moliner, conegut a la Resistència amb el nom de guerra de Senyor Marine (1915), i Salvador Saus Cuberas, veí de la capital (1915) de qui també n’ha trobat el rastre documental el novembre del 1915. Per això sabem que va sobreviure a la guerra. 

Així que passadors, deportats i ara també soldats i resistents. No, com no es cansa mai de dir Claude Benet (Guies, fugitius i espies, Editorial Andorra), la II Guerra Mundial no va passar de llarg. És que ni remotament.