L’última heroïcitat perpetrada per la banda terrorista ETA es remunta oficialment al 1995, segons els comptes de Robert Pastor, probablement l’home que més sap (junt amb l’excomissari Lluís Betriu) sobre la presència del terrorisme basc a les Valls Neutres. Va ser aleshores quan mitja dotzena llarga de personalitats van rebre la primera remesa (coneguda) de cartes en què la banda els exigia l’anomenat impost revolucionari. A dreta llei, un vulgar xantatge al més pur estil sicilià. Sembla que no es van sortir amb la seva i que les autoritats de l’època van aplicar el protocol habitual en aquests casos: denunciar públicament l’extorsió i negar-se a pagar. Com a mínim, això és el que explica la història oficial, que sosté també que els etarres van prendre nota que aquí no sucarien i no hi van tornar. 

Dèiem que era l’última... fins ara. Perquè segur que han sentit a parlar de La infiltrada, la pel·lícula que segueix la peripècia d’una agent de la Policia Nacional espanyola que es va fer passar per simpatitzant del moviment independentista basc –estem parlant dels primers 90, els anys de plom– i va acabar formant part del nucli dur de la banda. La infiltrada, sí, la gran triomfadora de l’última edició dels Goya, amb estatueta a la millor pel·lícula i a la millor actriu, l’extremenya Carolina Yuste. Per dir-ho ràpidament: quan Elena Tejada, que així es deia (i es diu) l’agent, va sortir de l’acadèmia de policia, tenia 22 anys, va ser immediatament captada per formar part d’una operació que consistia a colar-se a la banda terrorista. Era el 1993, i ho va fer tan bé que va acabar compartint pis (i alguna cosa més, segons le pel·li) amb dos dels terroristes del comando Donosti, Kepa Echevarría i Sergio Polo, i va ser militant de la banda durant els vuit anys següents.

Va ser ella l’artífex de la caiguda del sanguinari comando, el març del 1999, sota el nom d’Aranzazu Berradre Marín. I aquí ve el més interessant de tot, com a mínim per a nosaltres. Perquè una vegada desarticulat el comando, quan Berradre va recuperar la seva autèntica identitat i va tornar a convertir-se en Elena Tejada, a banda de condecorar-la amb la Cruz de Distintivo Blanco els seus superiors li van haver de buscar un destí discret i tranquil, lluny de les urpes etarres que, com és natural, van empaperar les herriko taberna amb una foto seva amb el lema “Traïdora”. I com ja s’ho deuen haver vist venir, el destí triat per començar una nova vida va ser l’ambaixada d’Espanya a Andorra.

Com a mínim, això és el que sosté la periodista de El Mundo Ángeles Escrivá, que durant un quart de segle va cobrir in situ la informació sobre ETA i rodalia. Segons Escrivá, Tejada va servir a la nostra ambaixada fins que dos periodistes de la revista Ardi Beltza, de vida efímera -dirigida per Pepe Rei, va ser clausurada el 2001 per ordre del jutge Baltasar Garzón- van localitzar i apuntar els seus pares i els seus germans –que vivien a Logronyo, la seva ciutat natal– i li van fer la vida tan impossible que va haver d’acabar marxant. Conclou Escrivá que Tejada va formar família i que avui continua en actiu a la Policia Nacional.

Així que, ni que sigui de forma indirecta, cap a principis del mil·lenni ETA encara va tenir esma de tornar a donar per aquí dalt la tabarra. Va ser, que se sàpiga, l’últim capítol d'una història que segons Pastor –i jo de vostès el creuria, sobretot quan parla de bruixes i de la qüestió basca– arrenca el 1973, quan va ser detectat i identificat entre nosaltres un escamot de mugalaris, guies que ajudaven els terroristes a travessar la frontera amunt i avall -còmplices, per dir-ho clarament, però clar, mugalari queda súper cool– del qual formava part Mikel Gardoki, mort tres anys després a Sant Sebastià després d’un enfrontament a trets amb la policia espanyola.

Li van seguir altres molts capítols –sis terroristes detinguts mentre feien pràctiques de tir a Pal, el 1978, el doble atracament de la sucursal de la Banca Reig a la capital, el 1982, un tercer atracament, l’any següent a l’oficina escaldenca de Banca Internacional, i un de quart, el 1984 a la de Crèdit de Canillo, que Xavi Fernández, el nostre Sinquede, aleshores hi treballava, explicava amb molta gràcia. 

Però aquesta és una altra història que potser un dia recordarem. Potser, amic Xavi.