És un músic com els d’abans, que no vol dir a l’antiga. Juli Barrero s'ha plantat avui a l’FNAC, amb el seu mostatxo, el seu barret, la seva americana de vell rocker i el seu segon disc a la butxaca. Es diu Sòlid i en aquests temps on els discos s’han convertit en entitats estrictament virtuals, que arribi un senyor amb una autèntica galeta, un vinil dels de tota la vida, deu temes concebuts amb la intenció que els escoltem si és possible al tocadiscos i com si es tractés d’una obra completa, no d’una col·lecció més o menys capritxosa i oportunista, és un esdeveniment tan insòlit que mereix que aturem màquines i que li dediquem els reglamentaris quinze minuts de glòria.

Més encara si tenim en compte els antecedents: Sòlid és la segona entrega de la trilogia que va arrencar tres cursos enrere amb Líquid i que ha convertit Barrero en un dels nostres artistes amb més projecció, si deixem de banda Persefone, que juga a una altra lliga: es va colar al premi Sona 9, va ser finalista al premi Verkami i va estar nominat als premis Enderrock com a artista revelació. Per no parlar del videoclip de Dones d’aigua, que va col·leccionar festivals (70) i premis (23).

Però això és el passat. El present és Sòlid, des d’avui a la venda, en vinil (500 exemplars, que no està gens malament) i a plataformes, i que s’estrenarà oficialment al Jambo (14 de juny, plaça del Poble). És veritat que a principis de juny en va oferir un tastet a la Fàbrica Damm de Barcelona, però a la Plaça del Poble compareixerà amb la banda al complet. I quan diem banda ens referim a una troupe de nou músics amb guitarra, baix, bateria, teclats, veus i –atenció, notícia– secció de vents (saxo i trompeta) que confereix als temes una sonoritat essencial que es mou entre el rock de tota la vida i el soul que ha treballat amb el productor Miquel Coll.

El resultat, diu, remet a bandes com Morgan i Tedeschi Trucks amb un punt M-Clan. Això ho comprovaran a partir de demà si tenen la curiositat d’enfilar-se a Spotify i companyia. Barrero està com és natural satisfet amb una criatura que s’ha retardat més del previst –el part s’esperava a finals del 2023– i que precisament per això ha pogut polir fins a l’últim detall. “Hem portat les cançons exactament al lloc on volíem. Tampoc diré que és un disc conceptual perquè són deu temes independents els uns dels altres, però em venia de gust parlar de les relacions interpersonals, de les relacions amb el sistema i de les relacions amb l’entorn”.

Tres clips en perspectiva
Musicalment, la base és el rock marca de la casa (Cops amagats, La gran roda). “És la meva ànima, el meu primer amor, no me’n puc desfer sense desnaturalitzar-me, tot i l’eclecticisme que he cultivat”. Però hi ha també unes bones dosis de folk, “molt evident en el cas de Sota el cel del Pirineu però que ensenya la poteta en altres temes”, i explora també, i com ja s’ha dit, un costat més soul (Potser una mica més, Cercles imperfectes).

Barrero s’ha posat com a objectiu consolidar la presència al mercat català: amb els cinc temes de Líquid va fer soroll al Sona 9, a Enderrock i a Viasona. Ara vol fer “un pas més”, diu. Amb una proposta ambiciosa, perquè moure una banda de nou músics és avui pràcticament una heroïcitat, per no dir un suïcidi, i dues cites en vermell al calendari: el Jambo i l’FNAC del Triangle, a Barcelona. Després, ja es veurà: “Estrenar-nos al Jambo és un luxe i un repte, perquè és el nostre festival i un exemple de com s’han de fer les coses: amb paciència, pas a pas i conservant la idiosincràsia”. 

El següent pas de Sòlid seran els videoclips, en la línia de Dones d’aigua i Plou a la Massana: el primer, Entre tu i jo, s’estrenarà en quinze dies. L’ha dirigit de nou Hèctor Romance, és una història de superació que explora els drets sexuals i reproductius de les persones amb discapacitat i ha comptat amb la participació d’intèrprets de l’Escola Nostra Senyora de Meritxell. Li seguiran al llarg de l’estiu Sota el cel del Pirineu i Quan els llums s’apaguen.

Barrero, en fi, ha avalat el nou ajut a la internacionalització del sector musical instituït pel ministeri de Cultura, un pessic anual de 40.000 euros al qual podran optar bandes que certifiquin una trentena de bolos a l’exterior en els tres anys immediatament anteriors a la convocatòria. “Han posat el llistó molt alt, tant que jo mateix no hi arribo. Des de la pandèmia puc haver fet una seixantena de bolos a casa i només 20 a fora. Però em sembla una manera òptima de seleccionar els projectes amb projecció. Sempre he dit que a l’hora de les subvencions cal diferenciar els músics professionals, o com a mínim que pretenen viure d’això, dels estrictament amateurs, i tal  com està plantejat, crec sincerament que aquest ajut apunta en aquesta direcció”.

Les deu cançons de ‘Sòlid’, segons l’autor
Cara A
1. Cops amagats
Probablement el tema més rocker del disc, i el que més tirada té cap a M-Clan, salvant les distàncies. El pas dels temps ens va modulant, però cal saber conservar l’essència.

2. Entre tu i jo
100% pop, en la línia de Coldplay. Un cant a l’esperit de superació que ens anima a transcendir les nostres circumstàncies i que serà el primer videoclip del disc. 

3. Potser una mica més
L’havia descartat però el vaig rescatar a l’estiu, després d’un viatge a Londres en què em vaig amarar de Hendrix i d’Amy Winehouse, dues clares referències. Relacions de llarg recorregut que es mouen entre el blanc i el negre.

4. Perseguir els núvols
Cançó d’autor que remet al gran Fito. Potser per això la més autobiogràfica. Hi parlo dels somnis que per a la majoria són quimeres però que ajuden a donar-li un sentit a aquesta broma que és la vida.

5. Quan els llums s’apaguen
Una altra de molt personal. El títol fa referència al subidón que arriba immediatament després d’un concert, quan tothom et felicita i et promet l’oro i el moro. Paraules que s’endú el vent. Amb ecos soul de Lynyrd Skynyrd i de Tedeschi Trucks.

Cara B
6. La gran roda
Cosina germana de Cops amagats. Rock clàssic per a un tema etern: la lluita de l’individu contra el sistema i les injustícies, que ens esquitxen a tots però n’hi ha que sempre reben.

7. Cercles imperfectes
Una balada blues a l’estil Stevie Ray Vaughan, salvant naturalment totes les distàncies que calgui. 

8. Sota el cel del Pirineu
100% folk, música amb arrels que sempre m’han interessat perquè em parla d’on venim i de qui soc. Ideal per parlar de la relació que mantenim amb el nostre entorn. M’he acompanyat de la veu d’Eugenia Correia.

9. Diumenge al matí
Tema lazy, mandrós, perquè no sempre hem d’estar en peu de guerra. Pop molt suau, tranquil·let, gairebé sense estructura. Tan lazy que no hi ha ni tornada. 

10. Moments
Pop brillant i positiu, modèstia a part, el que potser faria Joan Dausà un dia que s’hagués llevat de bon humor, cosa difícil perquè aquest home sempre està en hores baixes. Manu Guix acaba de publicar un disc que es diu igual, però no és culpa meva.