Novetats a la vista en l’apassionant serial de Sant Vicenç d’Enclar. Ara, amb motiu de la memòria de la intervenció de desenrunament, excavació arqueològica i desmuntatge de la base del campanar que Patrimoni acaba de publicar. La més inesperada molt probablement sigui una nova proposta de cronologia per a l’església, que fins ara s’havia aixecat oficialment en algun moment entre finals del segle VIII i principis del IX, datació que la convertia en el més antic dels nostres monuments romànics. Preromànics, per dir-ho amb propietat.

Doncs bé, la memòria retarda entre 50 i 100 anys la cronologia fins ara acceptada i rejoveneix el moment de la construcció de l’església, “que no creiem que pugui ser anterior a mitjans de segle IX i en cap cas anterior al 843”. Patrimoni conclou també que el castell es devia abandonar entre la segona meitat del segle X i el Pariatge del 1288, “moment en què el comte de Foix va intentar revitalitzar-lo sense èxit". Pel que fa al campanar, els tècnics de Patrimoni han determinat de manera “fefaent” que el campanar es va construir després de la nau, “malgrat que no podem acotar el lapse de temps transcorregut entre una obra i l’altra: podria tractar-se d’un replantejament fet en el transcurs de la construcció de l’església i més versemblantment, de l’afegit posterior un cop el temple ja s’havia aixecat”.

En qualsevol cas, no devia ser molt posterior “i si hem de datar l’església a mitjans segle de IX, no creiem que el campanar sigui posterior al segle X, ja que cap a les darreries d’aquesta centúria, a tot tardar, sembla que produir-se l’abandonament de tot l’espai”.

Tot això, a partir de l’excavació que Patrimoni va practicar en paral·lel al desenrunament del campanar, que com tot bon andorrà no oblidarà mai va col·lapsar la matinada del 20 de desembre del 2019. Recordin que la reconstrucció de la torre amb la màxima “fidelitat” a la que hi havia hagut fins al dia abans es va convertir en una qüestió d’Estat i que la reconstrucció es va donar oficialment per conclosa el 3 d’agost del 2023, 1.322 dies i 230.000 euros després. La memòria ara publicada aporta una mica més de llum sobre les causes possibles del col·lapse. Ni que sigui perquè corrobora les que es van anar apuntant durant la reconstrucció –dirigida pels arquitectes Alex Letellier, Carles Brull i Andreu Canut– i que van quedar recollides negre sobre blanc a la reglamentària memòria. 

El nou document conclou –i això no és novetat, perquè sembla haver-hi consens, com a mínim en aquest extrem– que el campanar va caure “a bloc, de manera lateral i en un únic moment”. Pel que fa a les causes del col·lapse, admet que el desenrunament –recordin que es van inventariar i numerar un miler llarg de pedres i que se’n va determinar la posició exacta de 462– no n’aporta cap de “concreta” i l’atribueix a “la confluència o concatenació de factors” que va establir la comissió d’experts el 15 de juliol del 2020 i que ha quedat com a veritat oficial del cas: “La mateixa fàbrica de l’obra, l’exposició que patia la fonamentació –que quedava gairebé totalment a cota zero–, l’estat de conservació general, una possible fallida de l’estructura en la part basal i finalment, però no menys important, el temporal dels dies 19 i 20 de desembre del 2019, amb un episodi de pluges de 15-16 hores de durada que va acumular de 72 a 80 litres per metre quadrat, combinat mb fortes ràfegues de vent que van arribar als 86 quilòmetres per hora”. Per a Patrimoni, “aquests dos fenòmens combinats semblen haver estat fonamentals a provocar una empenta lateral i se situen com la causa última de l’ensulsiada, tot atenent que l’estat de conservació de la torre, especialment del morter constructiu, va ser també un factor decisiu”.

Amb panxa des del 2012
La memòria, en fi, posa de nou especial èmfasi en el factor meteorològic, que l’arquitecte Enric Dilmé ja va posar al seu dia en dubte amb l’argument que el mateix “temperi” que suposadament va fer caure un campanar que havia resistit dotze segles dempeus “no va moure ni una sola pissarra del llosat”, i apunta també a l’estat de conservació, assenyaladament les dues esquerdes que decoraven el costat sud-est de la torre i sobretot la pèrdua de morter, “molt més severa del que es podia copsar a simple vista” segons es va comprovar... una vegada el campanar va ser a terra. Només cal que recordin el bombament de la part inferior del campanar, la panxa que el geòleg Valentí Turu ja va advertir el 2012. La intervenció que per pal·liar precisament aquesta inquietant pèrdua de morter que s’hi va practicar el 2016 es va demostrar dramàticament insuficient.