Molts es posaven ahir a la nit les mans al cap davant dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu. Guanya la dreta, la socialdemocràcia s'enfonsa una mica més, i la ultradreta avança a velocitat supersònica a les dues locomotores del continent: a França van superar els pronòstics més optimistes i Reagrupament Nacional dobla amb un 31,5% dels vots els obtinguts per la coalició de Macron. A Alemanya s'enfilen fins a la segona posició, tan sols per darrere de la democràcia cristiana. I a Àustria revaliden còmodament i com estava cantat, victòria. Entre nosaltres, la ultradreta francesa copa les dues primeres posicions i relega Besoin d'Europe a la tercera plaça. Panorama inquietant? La reacció fàcil i irresponsable és posar-se les mans al cap, dèiem, i escandalitzar-se per l'avanç d'unes formacions habitualment demonitzades i despatxar els milions d'europeus que s'han decantat pels partits d'extrema dreta com a ultres, neofeixistes o neonazis. La madura i raonable és demanar-se què han fet de malament la socialdemocràcia, els partits liberals i –en alguns països– els de centredreta perquè aquests milions de ciutadans europeus –inclosos la majoria dels francesos que resideixen entre nosaltres i que han anat a votar– se sentin orfes i abandonades i optin per formacions que desperten els pitjors fantasmes del segle XX. No es pot enviar a la foguera ideològica milions d'europeus que no voten com agrada a alguns, sinó entendre els motius d'aquest moviment sísmic continental i intentar posar-hi solució abans que sigui massa tard.