Pasión Almodóvar és un encàrrec personal de Rechi. Què li va demanar?
La consigna era aixecar un homenatge musical a Almodóvar a través d’un grapat de temes emblemàtics de les seves bandes sonores. No vaig dubtar ni un segon, per l’encàrrec en si, perquè em va donar la llibertat d’escollir el mestre Moisés Sánchez, autor dels arranjaments i amb qui he donat forma al repertori, i per l’escenari: serà la primera vegada que cantaré a Andorra i em fa especial il·lusió fer-ho en un festival amb  l’ambició i la projecció del ClàssicAnd. Que t’arribi una proposta així és una sort i una oportunitat que no es pot deixar passar.

Què hi ha posat de la seva part?
Tot l’entusiasme i tota la convicció. El cine d’Almodóvar forma part de la memòria col·lectiva de dues o tres generacions d’espectadors, la meva inclosa. Ha deixat una empremta profunda en la història del cine i en la societat espanyola, i les bandes sonores en són en bona part culpables. Molts dels temes els canten intèrprets femenins i també són dones bona part de les protagonistes de les seves pel·lícules. És un autèntic repte. El repertori té una calidesa i a la vegada una força interpretativa, una càrrega emocional que imposa no diré que temor, però sí respecte. Encara no ho he comprovat perquè dissabte ens estrenem, però sospito que acabarem el concert destruïts. Tots: músics i espectadors.

Temes com ara ‘En el último trago’ i ‘Piensa en mi’, ‘Volver’, per no allargar-ho, els tenim molt interioritzats en les veus de Chavela Vargas, Luz Casal i Estrella Morente. Com les porta al seu territori sense que grinyolin?
Aquest era un dels reptes del projecte, a banda de la responsabilitat d’obrir un festival essencialment clàssic. Jo vinc de la música d’arrels, de la música popular, però havia de donar-li un altre aire, un altre vestit a cançons que són en elles mateixes monuments, i sense perdre de vista l’original, que conservessin la seva identitat. Ha sigut una feina extraordinàriament interessant i fecunda, amb la complicitat absolutament necessària de Moisés, que a banda dels arranjaments toca també el piano, i dels altres músics, perquè portem contrabaix, bateria, percussions i electrònica, violoncel i guitarra portuguesa. Això ens dona una riquesa de colors i de sons ben poc habitual.

El repte quin era: acostar-se a Sara Montiel, Lola Flores i companyia, o allunyar-se’n?
He tingut la llibertat de deconstruir aquestes estupendes cançons i de cantar-les sense la cotilla de les originals, per trobar la nostra manera d’explicar cadascuna d’aquestes històries. El pas inicial era escoltar-les tal com van ser concebudes, i intentar entendre per què van ser escrites, en quin moment i en quin context. Les originals fan posar la pell de gallina, però hi hem de saber trobar el missatge actual, què m’estan dient a mi i avui, què vull explicar jo i com traslladar tot això al públic que m’escolta amb un llenguatge modern. Tot això,  sense perdre les arrels que plantem ja sigui en la cançó francesa, en la copla, la ranxera, el bolero... És un repertori conegudíssim que t’exigeix ser tu mateix sense trair-te ni a tu ni a les magnífiques intèrprets que m’han precedit.

Ha assistit Almodóvar als assajos?
La veritat és que no. Sé que estava rodant als EUA i com que ell mateix és l’autor del cartell del festival de Peralada tinc entès que hi passarà. Així ho espero, per poder-li dedicar el concert amb tot el nostre amor i amb tota la nostra admiració. 

Quina ha sigut la seva participació al repertori?
El primer llistat era interminable, perquè la música és fonamental a les pel·lícules d’Almodóvar, com si fos un altre personatge. Hi ha escenes íntimament lligades a una cançó en concret, penso ara en Volver, i en el moment que la canta Estrella Morente. Vam haver de tallar, és clar, fins quedar-nos amb la vintena que vam considerar imprescindibles i més pròximes al nostre món. Al final hi ha una varietat molt interessant tant de ritmes com d’estils, de temàtiques i d’emocions. 

Ara em dirà que ha vist la filmografia completa del manxec, les seves 22 pel·lícules.
El més meravellós d’un artista és la seva evolució, que no es quedi enganxat als primers èxits. I Almodóvar és un cas excepcional de compromís i de coratge, ha sigut sempre molt valent i m’atreveixo a dir que ha tingut una influència no sé si decisiva, però com a mínim, gairebé, en els canvis que s’han produït els últims anys en la percepció social del món LGTBI a Espanya. Ens ha ajudat a enfocar la nostra manera de veure certes realitats. En fi, que no hi ha un sinó molts Almodóvars, i tots son igual d’importants per al cine i per a la cultura espanyola.

S’hauria imaginat mai que acabaria sent una 'chica Almodóvar'?
Doncs mai de la vida [riu i es posa a cantar els primers versos de Sabina: “Yo quiero ser una chica Almodóvar, como la Maura como Victoria Abril, un poco lista, un poquitín boba...”] Però m’encanta.

Com lliga ‘Pasión Almodóvar’ amb la gira de ‘Lorca sonoro’? Ho dic perquè divendres canta Lorca a Calpe i dissabte Almodóvar a Encamp.
Traient tot el temps possible per assajar el repertori nou quan no estem a la carretera. Ja t’ho he dit: no li podia dir que no perquè sabia que em permetria créixer com a artista, i volar per altres camins musicals és sempre una oportunitat. A més, ens hem divertit enormement fent una cosa diferent. I em passa com amb les cançons i amb els poemes de Lorca, que es claven a l’ànima per l’emotivitat i que tenen a veure molt amb mi i amb la meva música.

Hi haurà algun cameo de Lorca, dissabte?
Doncs no. Dissabte toca només Almodóvar.

Se li escaparà per ventura ‘Lucía’, el tema amb què per aclamació popular acostuma a tancar els seus concerts?
Tampoc.

De totes les cantants que versiona, quina li ha resultat més difícil? Ho dic perquè posar-se en la pell de Chavela Vargas pot arribar a fer una mica de vertigen.
Totes són per a mi referències ineludibles i de totes n’he après alguna cosa al llarg de la meva trajectòria. Però a l’hora de cantar mai he sentit por, de fet no m’agrada plantejar les coses en aquests termes. Prefereixo parlar de llibertat, d’admiració, de respecte. Estem parlant d’emocions, es tracta de mostrar el que cadascú porta a dintre i no és una competició, de fer-ho millor o de ser més virtuosa. Es tracta de fer possible que aquest llegat magnífic arribi a les noves generacions, que continuï transformant i inspirant el personal, que es mantinguin vives al repertori. Si aconsegueixo això em donaré per satisfeta. No sento que competeixi amb ningú, soc una humil transmissora d’emocions i una contadora d’històries.

Deixi’m que li demani per ‘Pequeño vals vienés’, que musicalment no té res a veure amb el ‘Take this Waltz’ de Leonard Coen. 
La referència que ell tenia a l’hora de fer música sempre va ser la guitarra espanyola, que li encantava, com tot el que era espanyol, Lorca per començar. En qualsevol cas, la primera versió que vaig escoltar de Pequeño vals vienés va ser la d’Enrique Morente. La meva la vam portar cap al vals, amb la barreja de sobrietat i senzillesa que caracteritzava Coen, els seus arranjaments i les seves melodies, i amb alguns tocs més meridionals, estil Morente. Al final el que fas és buscar en que et diu aquesta cançó en aquest moment en concret de la teva vida, la seva forma d’entendre l’amor, perquè Lorca parla d’una ruptura, un amor que li ha deixat petja, i a la vegada de l’esperança de trobar-ne un de nou. En fi, que és un tema meravellós.