Xavier Cañada: “Ens toca garantir que es compleixin els drets que Andorra s’ha compromès”

El raonador del ciutadà, Xavier Cañada, fa balanç del primer any al capdavant de la institució mentre continua rebent un “degoteig setmanal” de persones que no poden reagrupar els seus fills, un ritme superior al del 2024 i que, si es manté, farà que s’acabi el 2025 “per sobre” de les xifres de l’any passat. Cañada insisteix en la necessitat de garantir els drets fonamentals de les persones “que tenim aquí”.

Quin balanç pot fer del primer any al capdavant de la institució?
Ha estat un any de canvis, de propostes noves, de modificacions. Teníem un interès especial com és el tema d’apropar-nos a la ciutadania i crec que ho estem aconseguint, i faria un balanç intens i a la vegada satisfactori.

S’ha assolit el doble objectiu que va fixar de transformar la institució i acostar-se a la ciutadania?
No és fàcil. Com a mínim hem fet tota una sèrie de mesures per apropar-nos. Segurament no hem arribat al cent per cent, però sí a un tant per cent bastant important, i ho estem treballant. Ara mateix estem treballant uns tallers de cara a estudiants d’entre dotze i disset anys dels tres sistemes educatius. Fem una prova pilot el que queda de curs amb la idea d’arrencar ja al setembre, gràcies també a la col·laboració del ministeri, fent aquests tallers a les escoles sobre drets humans i la institució del Raonador del Ciutadà.

És aquesta franja de població a la qual menys s’està arribant des de la institució, a la qual ja poden acudir a partir dels dotze anys?
Sí, segurament no hi pensen, però tampoc crec que el gran gruix de la canalla tinguin cap problema. Penso que, com a mínim, hem d’afiançar els conceptes de drets humans i drets fonamentals i a més a més fer que siguin coneixedors de la institució del Raonador i que té les funcions que li atorga tant la pròpia Llei del Raonador com la Llei d’infància.

Una de les novetats són aquestes visites a les diferents parròquies, que precisament aquesta setmana torna a repetir, quina rebuda han tingut? 
És bo, sobretot per a aquelles persones que tenen més dificultats per desplaçar-se o també per exemple en el cas del Pas de la Casa, que estan més lluny. I després, com a raonador m’agrada parlar amb la gent dels CAP, fer un tomb pel poble i veure què hi ha.

Sembla que amb la presentació del seu informe anual va trepitjar algun ull de poll. S’ha sentit interpel·lat veient les reaccions que hi ha hagut?
No, la veritat és que no m’he sentit interpel·lat. M’he sentit convençut de l’informe que vam fer, de la feina que hem fet i poca cosa més puc dir. Ja sé que potser no ha agradat a tothom, però la nostra feina és la que és, la que ens mana la llei i el que hem posat crec que està ben fonamentat.

En l’informe posava el focus sobre les dificultats de reagrupament i explicava que fins a 22 famílies tenien els fills en situació administrativa irregular l’any passat. Es manté la situació en el que portem de 2025 o s’ha agreujat?
Anem al mateix ritme o, probablement, una mica per sobre de l’any passat respecte a aquelles famílies que els progenitors tenen feina i estan legalment al país però els menors no estan en situació administrativa regular. És un degoteig, no diari, però sí setmanal, de rebre persones amb aquesta situació. Si anem a aquest ritme, crec que acabarem una mica per sobre. És una realitat i el que ens toca com a institució és garantir que es compleixin els drets que Andorra s’ha compromès a oferir i en això estem. 

Des de l’associació Colombianos en Andorra es parlava que hi ha prop de 200 ciutadans d’aquesta nacionalitat que hauran de marxar un cop acabi el curs escolar.
La veritat és que no ho sé. No tenim dades fefaents per dir si són 200, 300 o 50, no ho sabem. I no sé l’abast d’aquesta mesura administrativa.

Andorra té signada la Convenció dels drets dels infants, però com protegim aquests menors que hi ha aquí? Perquè sí és cert que a les escoles els accepten però més enllà deia vostè que estan invisibilitats.
Sí, hi ha la Convenció i també la Llei qualificada d’infància i l’adolescència que reconeix el dret a la sanitat, a l’oci... Una altra cosa és l’exercici efectiu d’aquests drets, no dels que estan en un altre país sinó dels que tenim aquí dins. L’exercici es fa complicat en la mesura que si els tenim invisibilitats com poden exercir-ho. I després també, i és evident, hi ha molta por de sortir a la llum.

L’han nomenat coordinador per Europa de la Xarxa de Migrants i Tràfic de Persones de la Federació Iberoamericana d’Ombusdman, què l’implica i l’ajuda en la seva feina?
Des de la institució el que ens ajuda és a entendre aquest moment de moviments migratoris i la mobilitat humana. Estem en un context d’una Europa envellida que necessita treballadors per mantenir el seu estat de benestar, i per l’altre costat tot un seguit de mancances i necessitats a tercers països que busquen una millora de la seva situació, i casar les dues situacions és el veritable repte d’Europa i alhora el d’Andorra. Crec que és correcte posar damunt la taula el tema de la immigració però a la vegada és necessari posar damunt la taula el model de país o com volem que sigui. Són persones que sí o sí les necessitem per mantenir el nivell de serveis, pagar cotitzacions, servir-nos, anar a treballar a les residències, serveis de neteja i tantíssimes altres professions i oficis i alhora sembla que ens molesta una cosa tan evident i normal com hauria de ser portar la seva família. 

Una contradicció.
No és una contradicció exclusiva d’Andorra, sinó també a nivell d’Europa, però aquesta contradicció s’ha de poder depurar, veure cap a on podem anar. I després una altra cosa: penso que s’ha d’introduir el concepte de la sostenibilitat, és a dir, si no som sostenibles perquè tenim molts immigrants, moltes persones amb aquest perfil, potser també caldria plantejar-se si els que venen per la franja de dalt també és sostenible.

Fa molts anys que es parla de model de país, tot i que ara amb la nova Llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge sembla que s’apunta una mica, pot ajudar a conjuminar això que deia.
Tinc la meva opinió personal però, com a institució, el que hem de vetllar és perquè aquestes persones que tenim aquí, que nosaltres mateixos les hem cridat, que com a mínim tinguin els drets fonamentals garantits.

En l’informe alertava també de l’elevat nombre de menors institucionalitzats, hi influeix també el model socioeconòmic del país?
El que vam fer durant el 2024 és passar un qüestionari elaborat des de la pròpia institució en dos moments determinats de l’any, un al principi i un al final, i si vam detectar una xifra important d’infants que no estaven amb les seves famílies. I ens plantejàvem diferents qüestions. Una, què hem fet com a societat per evitar aquesta retirada de custòdia, si l’Administració hauria d’haver posat més recursos a fi i efecte de no retirar la guarda i custòdia a les famílies, i l’altra de més de model, de dir aquestes jornades laborals tan llargues en quin grau han afectat que s’arribi a aquest punt. També ens plantejàvem quins recursos s’inverteixen per empoderar aquestes famílies i que els infants hi puguin tornar que és on han d’estar. I en el cas que no pugui ser, mirar de promocionar i fer tot el concepte de famílies d’acollida, tant extensa com aliena, i el que és l’acolliment especialitzat que encara no està desenvolupat.

Deia que ha de ser Educació qui es responsabilitzi del suport que es dona a alumnes amb discapacitat dins l’escola ordinària, que comportaria aquest canvi?
El canvi implicaria la normalització, o l’aplicació de la Convenció dels Drets de les persones amb discapacitat. Si d’educació estem parlant, ha de ser Educació qui posi les mesures de suport perquè aquests infants facin l’escola ordinària tal com la pròpia llei d’Educació i la Convenció mana. Que entri la Fundació Nostra Senyora de Meritxell dins a les aules, jo ho entendria al principi de la Convenció o de fer la llei, però ara ja portem un bon grapat d’anys amb aquesta situació. I perpetua l’estigmatització d’aquests infants perquè són atesos per una entitat de fora, a la vegada que també en ocasions s’han donat desajustos, descoordinació entre uns i altres professionals. A nivell dels alumnes no han de notar absolutament res, i que consti que la Fundació fa una feina extraordinària, però... En altres situacions els mateixos ministeris han assumit aquesta especialització.

Parlant de fundacions, el preocupa la situació de la Fundació Privada Tutelar?
Fa temps que estem treballant en aquesta situació al veure un increment dels usuaris, però no tenim un interlocutor clar respecte a la Fundació, en no haver-hi gerent o director a vegades ens costa parlar amb el responsable de determinat servei. Entenc que és una situació anòmala. Aquells que més volem protegir doncs... Segurament estan funcionant bé però el correcte seria que estigués tot molt més pautat per una gerència o un director. Per nosaltres és una anomalia, un càrrec pot estar dos, tres o quatre mesos vacant però tant de temps, no sé què succeeix.

Quant al centre penitenciari, va dir que no s’estava vulnerant els drets humans però que hi érem a tocar.
En el dossier de la presó hi hem treballat molt durant el 2024, i també aquest any estem fent actuacions, i veiem això, la quantitat d’hores que els reclusos estaven tancats a les cel·les, l’aparent sobremedicació, que no sabem fins a quin punt és fruit de malalties mentals o de la situació que viuen, i després òbviament tot el tema de la reinserció. Si com a societat no fem res perquè aquests joves, perquè al final el gran gruix són joves andorrans, perquè puguin reinserir-se a la societat, estem posant el compte enrere perquè tornin a delinquir.

S’està treballant en un pla de millores, és optimista de cara als resultats?
De comunicació oficial no n’hem tingut, però del que hem anat veient pels mitjans, qualsevol mesura que vagi en la direcció per apaivagar tot això benvinguda sigui.

Es tracta però d’aspectes puntuals i tal com ho plantejava vostè potser cal alguna cosa més estructural.
Totes les mesures seran benvingudes en benefici dels interns i de la seva reinserció. Però sí, hi ha un problema estructural del model penitenciari. Nosaltres apostem més per una justícia més restaurativa, més humanitzadora, que implica tant a autor com víctima... Això evidentment no es fa d’un mes per l’altre però ho volíem posar damunt la taula com una possible solució. A més, amb el context que tenim a Andorra, on no estem parlant de milers de reclusos, es poden fer coses molt encarades i segur que amb resultats més satisfactoris dels que tenim ara. I després hi ha tota la casuística de nous perfils que tenim al centre: tot el tema de salut mental, persones amb discapacitat, discapacitat intel·lectual i això també...

S’han anat adaptant mòduls en funció del perfil dels interns, però cal pensar ja en un altre centre?
L’estructura física condiciona molt els possibles serveis que es puguin oferir. A la llarga, en termes econòmics, és molt més econòmic apostar per una alternativa que seguir amb el model actual.

I com s’hauria de passar al nou model, quins passos s’haurien de fer?
D’entrada, aquest estudi que el Consell General va encomanar a Govern crec que és un primer pas. I després el següent pas seria que hi hagués prou debat per iniciar aquest canvi de model o mirar-ho.

Li preocupava també tot el tema de la Conava i els terminis i es queixava que el ministeri no li responia.
Finalment sí ens han contestat i explicat com ho feien i els terminis. Sembla que els tempos s’han escurçat considerablement i ara el que estem esperant és la modificació de la valoració, aquest canvi de reglament que valorarà no tant les discapacitats sinó les capacitats que té aquella persona. Si això pot anar a favor d’aquestes persones, perfecte.

De la memòria es desprèn un cert estancament quant als expedients sobre habitatge, però no així per les trucades que reben. És un tema que està latent a l’espera del que passi el 2027 quan acaba el sistema de pròrrogues?
En la mesura que l’Institut Nacional de l’Habitatge s’ha anat nodrint de personal, recursos i altres, el que vam fer va ser traslladar totes aquestes demandes, que moltes eren informatives, a l’INH. I també, abans d’entrar jo, la llei on es regulava el sistema de pròrrogues també va frenar-ho. Però la preocupació hi és, i hi és perquè els preus estan molt alts i hi ha una incertesa enorme de com s’acabarà, si és que s’acaba, amb les pròrrogues, en quina mesura, en quins percentatges... La gent té neguit i ens ho trasllada. No és que s’hagi incrementat molt el tema de l’habitatge, que sí que veiem un repunt, però és molta consulta d’aquest tipus, que no podem fer res.

El raonador fa també un paper d’escolta.
Al final del dia i de la setmana, escoltem moltes històries, moltes reflexions i moltes queixes. I a veure, també traslladem molta cosa a l’Administració, ministeris, secretaris d’Estat, directors... i crec que aquesta funció és molt interessant, ja que el que intentem és sempre millorar, no anem allà a disparar ni a posar pals a la roda a ningú, simplement diem això està anant cap aquí o estan augmentant aquest tipus de queixa i l’Administració ho rep amb certa satisfacció en el sentit de dir a veure com ho podem millorar. Ho trobo interessant perquè si només ens centrem en l’informe anual aleshores parlem d’any en any. Sobretot amb les parapúbliques, la CASS i l’Agència Tributària, sobretot, hi ha contactes molt interessants i crec que estan fent el seu efecte.

Hi ha hagut un canvi de perfil en les persones que acudeixen al raonador?
En els darrers anys sí, i ho posem a l’informe. És el perfil de persones de nacionalitat andorrana o residents que porten molts anys al Principat, que venen i ens expliquen problemes varis i entre aquests que no arriben a final de mes. Aquestes noves formes de pobresa, que malgrat tenir una, dues o tres feines no arriben a final de mes i això és preocupant.

És un fenomen no exclusiu del país però com es pot fer front a la progressiva desaparició de la classe mitjana.
Certament no és exclusiu d’Andorra però això no és un cònsol, crec que probablement amb polítiques actives de diferents camps es pot fer que aquesta diferència no sigui tan gran. I després crec que les famílies han perdut molt poder adquisitiu en el moment que han hagut de destinar molts diners a l’habitatge. I això és un problema.