Generar i distribuir electricitat és un problema tecnològic més complex d’allò que sembla. En termes generals, els llocs en què és possible generar grans quantitats d’electricitat es troben allunyats dels llocs en què les voldrem consumir. Poques persones volen viure al costat d’una central tèrmica o nuclear, o bé aigües avall d’una presa hidràulica important. D'altra banda, la potència elèctrica que requerim varia molt en el temps. El lector ja es farà càrrec que Andorra té un consum elèctric importantíssim un dissabte al matí durant la temporada d’esquí, amb tots els remuntadors en ple funcionament a les pistes, així com tots els restaurants amb les cuines engegades per preparar el dinar, però un consum molt més baix cap a les cinc del matí un dia qualsevol. 

Aquests problemes es podrien gestionar més bé si poguéssim guardar l’electricitat, però malgrat els avenços que s’han anat fent la nostra capacitat d’emmagatzematge d’electricitat és molt inferior a les quantitats d’energia que consumim cada dia. Ens cal produir electricitat just en el mateix instant i amb la mateixa potència amb què l’estem consumint. Qualsevol desajust entre la producció i el consum introdueix pertorbacions en la tensió, tant per excés, sobretensions, com per defecte. Estranyament, les tensions insuficients per excés de càrrega sobre el sistema poden resultar tant o més molestes que les sobretensions. En un cas com l’altre, cal introduir mecanismes de seguretat que permetin desconnectar circuits, deixant alguns usuaris sense servei de manera temporal però preservant la integritat del conjunt del sistema de distribució.

Això és allò que va passar a la xarxa de distribució elèctrica a Espanya, i de retruc a Portugal i en parts de França o àdhuc més enllà. Totes les xarxes de distribució europees es troben interconnectades. La idea és que, en el cas en què una zona concreta es quedi sense suficient producció –o bé, que econòmicament resulti més interessant fer la producció dins una altra zona– es pugui anar important potència des d’una altra zona. Així, es vol fer que el conjunt del sistema sigui més robust davant de possibles fallades. El seu inconvenient, per això, és que sovint existeix una tendència a reduir les inversions i les capacitats de producció d’algunes zones concretes. Aleshores, si mai esdevé que hi ha un fenomen de sobrecàrrega a les zones veïnes i que salten les connexions, aquella zona es quedarà sense suficient producció i els disjuntors també saltaran per protegir les centrals. Davant de la davallada de producció, la xarxa tindrà una tendència a xuclar encara més potència de les zones amb què estigui connectada, i aquestes connexions també saltaran. Vist en el mapa, l’efecte final és exactament com una caiguda d’una sèrie de dominós. Cau una zona, després cauen les adjacents, i el fenomen es propaga d’una zona a la següent fins a afectar la totalitat de la xarxa. 

És clar, tornar a aixecar la xarxa és complex, i costa una mica de temps. Els equips de treballadors sovint s’han de desplaçar sobre el terreny i si més no fer una inspecció visual dels materials abans de tornar a establir la connexió. El cas d’Andorra és certament diferent que la majoria de les zones elèctriques, ja que ens trobem a la frontera de dues xarxes diferents. Tot i que ocasionalment presenta algunes dificultats tècniques afegides, ha estat la nostra salvació en la situació recent, ja que ens hem pogut penjar a la xarxa francesa quan l’espanyola va caure. Però això no ens hauria de fer oblidar que nosaltres ens trobem en la mateixa situació de necessitat que els nostres veïns de l’Alt Urgell, que no van poder gaudir de la connexió amb França. Tant ells com nosaltres depenem totalment de l’electricitat per a les activitats econòmiques i comercials. Sense electricitat, el país s’hauria de parar en sec, tal com hem pogut veure a les imatges de Barcelona, Madrid i Lisboa.

L’electricitat és una forma d’energia molt útil, que sovint té avantatges pel seu transport i perquè allunya la contaminació dels centres urbans. Però tampoc estaria de més disposar de sistemes secundaris, basats en altres energies, si més no com a mecanisme de socors en el cas en què sigui menester.