Un ramat d’ovelles esgarriades fa anar de bòlit l’Ajuntament de Peramola. Un problema que no deixa d’augmentar donat que no hi ha cap pastor que els posi el davantal, als marrans. Aquest tros de tela, que s’assemblava a aquesta peça de roba utilitzada pels cuiners, se’ls lligava per impedir la còpula. Seguint els seus instints, l’escabot, no deixa d’augmentar. El desig expansiu col·lideix amb la pràctica de l’escalada que es fa en la zona. Els aficionats a aquest esport, destaquen el Roc de Rombau per la seva dificultat i l’han convertit en una de les fites més cobejades arreu. Per altra banda, els ramaders temen que com que no estan tractats sanitàriament, tots aquests béns encomanin malalties a les explotacions veïnes.
El primer avís del conflicte gestant el va donar un exemplar que es va estimbar pel penya-segat peramolí. En ser una zona molt transitada, ni els voltors van gosar atansar-s’hi a devorar-ne les restes. Aquest terrible auguri no s’ha tornat a produir, però els escaladors es queixen que el ramat pot fer caure pedres que posin en risc la seva integritat física. Cal recordar també que les vies d’escalada estan molt a prop d’unes pintures rupestres, catalogades com a patrimoni de la humanitat i que n'augmenten l’afluència de públic. Els caçadors també reclamen que els animals assilvestrats els distreuen els gossos. I per acabar-ho d’adobar, a aquestes males pècores se'ls atribueixen –en aquest cas no s’aplicarà in dubio pro reo– les destrosses d’una creu del cementiri i la caiguda d’un mur del recinte de Santa Maria de Castell-llebre, on sembla que els agrada ajaçar-se.
Els experts indiquen que, acostumades com estan a anar a la seva, no seria fàcil tornar-les a domesticar. La possibilitat que els animals s’hagin convertit en vectors de malalties tampoc permetrà que es destinin al consum humà. Tot sembla indicar que l’aventura d’aquest conjunt d’ovins té els dies comptats. A no ser que, com apunten algunes fonts, formin part del que s’anomena ramaderia negra, no declarada o clandestina. Una circumstància que embolicaria una mica més la troca. Una de les solucions apuntades per liquidar el problema és que, un cop reconduïts, els caps de bestiar siguin sacrificats i després incinerats.
En tot cas, i sabent que s’acaba de clonar una espècie de llop que es donava per extinta, ¿es podria considerar una bestiesa posar-se en contacte amb l’empresa Colossal Biosciences perquè se les endugués? Caldrà alimentar els tres cadells que han engendrat i qui sap si, per a desenvolupar tot el seu potencial genètic, els anirà bé tastar una carn que no fos excessivament domesticada. Per a una companyia capaç d’aquesta mena de gestes biològiques, finançar el trasllat d’aquest bestiar seria la xocolata del lloro. Solucionarien el problema i, de passada, evitarien la temptació que el llop europeu, una espècie que encara no s’ha extingit, tornés a Peramola. I no cal pas cridar al mal temps, oi?
