Fins fa poc parlar de CBD era –per a mi– un desconeixement gairebé total. Sabia que estava relacionat amb el cànnabis, inclús hauria dit que amb la marihuana, però no podia explicar més. De fet, si algú m’hagués preguntat si era bo o dolent per a la salut no hauria  sabut què respondre. També em xocava veure botigues a Andorra on clarament s’anuncia que venen cànnabis i per això, arran de la polèmica pel jove empresonat des de l’octubre al nostre país per dur cinc bosses de CBD, m’he informat i he descobert que, efectivament, no tenia ni idea de la complexitat del tema. 

Dos dels components més coneguts del cànnabis són el cannabinol (CBD) i el tetrahidrocannabinol (THC) i cada un té propietats i efectes diferents. El CBD ofereix efectes terapèutics, ja que té propietats ansiolítiques, antiinflamatòries i analgèsiques i fins i tot redueix la intensitat dels atacs d’epilèpsia, però sense afectar l’estat mental de qui en consumeix, és a dir, no col·loca, mentre que el THC, encara que també aporta solucions al dolor crònic, és el que provoca això i, per tant, ha d’estar regulat. 

El CBD es pot consumir de diverses maneres: en flor (per fer infusions o tisanes); com a comestibles (xocolatines, caramels, etc); en olis, càpsules, per inhalar (vapejar o fumar); o per ús tòpic, entre d’altres. El problema és que, si provenen d’origen vegetal, el CBD i el THC no es poden separar, però si es tracten en un laboratori sí, i cada país regula el consum legal de cànnabis en funció de la quantitat de THC (la substància psicotròpica) que hi ha. A Andorra, com a molts altres Estats, no hi ha una regulació clara sobre aquest tema, i aquí ve el problema. 

A Espanya la venda de CBD ve condicionada per un 0,2% de THC –si la quantitat és inferior a aquesta xifra es pot vendre– mentre que a França és del 0,3%, el percentatge màxim que estableix la Unió Europea. A Alemanya, en canvi, des de l’1 d’abril d’enguany es permet dur a sobre 25 grams per dia de cànnabis sec i tenir-ne 50 grams a casa, on també pots cultivar fins a tres plantes. Així mateix, es permetrà a partir del juliol que els clubs cannàbics puguin cultivar plantes amb THC i que distribueixin als seus socis 25 grams/dia i 50 grams/mes en total, amb un màxim d’un 10% de contingut en THC. Com deia anteriorment, aquí encara no ho tenim regulat completament, però hi ha botigues especialitzades que venen productes derivats del cànnabis de manera legal, tot i que només poden ser cremes o cosmètics perquè no poden contenir res de tetrahidrocannabinol.   

El CBD en si –sense THC– té molts beneficis, sobretot per a les persones que necessiten pal·liar dolors, però també té un impacte positiu (tal com s’està observant en països que el tenen legalitzat, com Suïssa) en altres àmbits, com l’economia. El seu mercat s’ha expandit ràpidament, té molta demanda i és una oportunitat d’inversió en empreses de producció, distribució i venda de productes relacionats amb el cannabinol. Així mateix, ha contribuït a un creixement del cultiu del cànem en el sector agrícola que suposa una nova font d’ingressos per als agricultors. De fet, aquesta és una de les possibilitats que Andorra porta temps plantejant i que pot acabar sent una realitat sempre que es faci en hivernacles i que sigui únicament amb una finalitat terapèutica, és a dir, sense THC.

Acceptar el cànnabis no vol dir que tothom vagi “fumat” pel carrer, al contrari, permet conèixer-lo millor i veure que no és perjudicial, no és una droga. Això ha d’anar acompanyat d’una informació precisa i una educació sobre els riscos, beneficis i dosificació adequada. Però sobretot necessitem una legislació acurada i clara,  que han de fer Govern i el Consell General, per tal que el CBD no acabi sent, per desconeixement, una substància prohibida tenint en compte els beneficis que aporta per a moltes persones de la nostra societat.