Sant Jordi existeix i és viu! El 23 d’abril del 1976 va néixer a Barcelona. Bé, no es diu Jordi, sinó Marc. Marc Ayza. No mata dracs encara que fa que qualsevol bateria rugeixi com un. Ara bé, sí que llegeix llibres, i els recomana! Llibres, música, pel·lícules, el que faci falta! I per acabar-ho d’adobar, ho fa amb estil, sempre troba un camí, una via de servei per fer un suggeriment lligat a gairebé qualsevol tema del que estiguem parlant. 

Va començar a tocar la bateria amb el grup Wargasm quan anava a l'institut, mentre feia combos al Taller de Músics i solfeig a l’escola Lutier. Va estudiar amb mestres com ara Quim Solé, Jorge Rossy, Peer Wyboris, Pau Bombardó i Lluís Vergés. Ha fet també tot un seguit de col·laboracions amb artistes diversos com ara Raynald Colom, Perico Sambeat, Javier Colina o Esperanza Spalding, entre d’altres, molts noms i també condueix diversos projectes seus com ara Marc Ayza Group, Marc Ayza Trio, Beat’a’Boom, amb Dj Helios, o BUM Collective. A més de tenir una extensa discografia a les seves esquenes. 

Avui us presento un dels professors que vaig tenir al Taller de Músics, de qui destaco les habilitats comunicatives i que per a mi és un exemple de bon pedagog. El vaig conèixer en persona perquè els amics em deien que estaven buscant baixistes per una assignatura nova, llur objectiu era explorar les habilitats dels intèrprets a l’hora de fer improvisacions junts com si es tractés d’una sessió de jam; nosaltres en dèiem l’hora del pati per què sabíem que anàvem a passar-nos-ho bé tocant. O bé per l’arribada de l’estiu, o bé per què la classe era rotativa, recordo la última sessió en que fèiem Everybody loves the sunshine, de Roy Ayers Ubiquity. Mai havia viscut la situació en què, mentre uns quants estàvem tocant a l’estrada, la resta de la classe es posés en peu i acomiadés al professor amb un aplaudiment i una ovació quan ens va saludar i va fer camí cap a la porta. Parlant, donant indicacions, fent algun exemple pràctic, s’ho va manegar per portar-nos al mateix estat d’ànim.

A partir d’aleshores, vaig tenir la sort que en alguns combos seus faltaven baixistes, com sempre acostuma a passar. La secretaria de l’escola em va donar l’oportunitat de passar anys tocant amb ell en diverses tessitures depenent de la temàtica dels combos aprofitant aquesta manca de baixistes que intentava cobrir aportant el meu granet de sorra. A més d’això i tot el rodatge que representa, Ayza va accedir a ajudar-me a donar-li forma al so de la meva banda, els Smart Shallows, amb els que actuem el dia 7 de Juny al Sodacustic bar de Barcelona, entrades a 16 € a taquilla. Sense interferir en el repertori que decidíem preparar, i sempre tenint en compte els estils en els que ens volíem basar per desenvolupar l’arranjament de cada tema, ens va anar donant indicacions instrumentals per trobar allò que buscàvem i ens anava recomanant escoltar altres grups que interpretaven en la mateixa línia per agafar idees a l’hora de muntar les nostres versions de cada cançó.

Vaig cometre el grandíssim error de dir-li que, si mai em veia riure, no em fes cas, que tinc molta imaginació, i de vegades reprodueixo al meu cap les frases de forma literal. En algunes classes en deixava anar alguna de ben curiosa, fent referència a vaixells escorats quan alguna cosa no caminava prou bé entre d’altres. Sí, jo reia, i no era l’únic encara que pogués provocar algunes situacions en les que la resta ho feia. Ayza sovint trobava formes de relacionar la música que tocàvem amb el racisme, fins que un dia se’m va acudir preguntar-li per què feia tantes al·lusions a aquest tema. Em va contestar que probablement el color de la seva pell era l’únic que jo podria veure, i així vaig descobrir que la seva pell és negra i ell que no veig res. 

Gràcies, Marc, per despertar l’esperit crític i per no anar mai a classe com si fos un dia més a l’oficina.