Segre amunt dels Pontarrons la vall s’eixampla entre aquell entorn calcari, tot albirant al nord el Pirineu i Andorra. Just als Hostalets de Tost hi passa el darrer tram del riu Roig, que a base de diferents afluents travessa tota la vall de Tost des de l’est. No gaire lluny d’aquest indret, des de fa anys convertit en una gran explotació ramadera vacuna, si ens endinsem per la vall, cap amunt, trobarem l’antiga parroquial de Sant Martí, que encara presideix amb cert to de solemnitat el que resta del poble de Tost, en un esperó rocós del qual, entre paraments enrunats d’antigues cases, hi poden identificar el que resta del castell. Una fortalesa roquera, que a jutjar per la seva superfície, semblaria petita si la comparem amb altres castells de la vall, com el de Racons o Calassanç, situat al bell mig de la vall, o el de Sauvanyà, a la seva part superior, que probablement tenen més trumfos per ser el principal d’aquest país. Tampoc podem descuidar-nos topònims prou indicatius d’arquitectura militar i medieval, com Torà o la Bastida. I no oblidem-nos de fer esment del castellot de Vinyoles, citat en un altre article, i conegut en època medieval com a Ladirt.
Just davant de Tost, a l’altre vessant de la vall, s’aixeca el nucli de Castellar, que també té aquesta indicació castral, i que amb el castell de Tost semblarien vigilar l’entrada de la vall des de Segre, un a cada banda. De Castellar n’era el pare de l’escriptor i historiador Joan Obiols, fill de cal Xico. Castellar és avui un poble viu gràcies a cal Grau i la seva explotació de vaques lleteres. Una estampa verda i viva que contrasta amb el solà on hi ha Tost i Sant Martí, tot i el pes de la seva mil·lenària història. Fa uns anys vaig poder assistir a Tost a una jornada cultural estiuenca de capvespre i nocturna, que va reviure el seu alè, on el Joan va ser una de les persones que va protagonitzar una interessant xerrada i va guiar els assistents entre les parets del poble.
Esmentar Tost i el seu castell comporta també fer-ho del noble principal del comtat d’Urgell del segle XI, amb permís d’Ermengol I. Em refereixo a Arnau Mir, que a cops d’espasa eixamplà el domini territorial urgellenc, tot esdevenint una peça clau en l’expansió de l’esmentat comtat Segre avall, cap al sud, fins i tot travessant el Montsec cap a les dos Nogueres, i cap a occident, cap a Barbastre, tot establint el seu nou casal familiar a Àger.
Qui millor ens pot parlar d’Arnau Mir de Tost és el doctor Francesc Fité Llevot, professor emèrit de la Universitat de Lleida, amb arrels paternes a Gavarra, del que destaquem el seu llibre Arnau Mir de Tost, un senyor de la frontera al segle XI. Els descendents d’Arnau Mir encapçalaren la segona família vescomtal urgellenca, el vescomtat d’Àger, i que hem de diferenciar dels primers vescomtes d’Urgell, els Castellbò, amb els quals estaven emparentats pel casori de la germana d’Arnau Mir amb el vescomte Miró Guillem. Els progenitors d’Arnau Mir eren Miró de Tost i Sança, molt probablement filla dels vescomtes de Conflent i germana de Sant Ermengol, i com no, també neboda del bisbe Sal·la.
De l’església de Sant Martí, sortosament d’exterior ben restaurat, en podem distingir l’obra del segle XIX de les anteriors. Si ens posem davant de la façana principal podrem comprovar la traça d’una porta adovellada tapiada i part del primitiu campanar, que es dibuixa sota la ferma espadanya actual. A la façana sud, on hi ha el cementiri, és on millor podrem contemplar els paraments romànics primitius d’aquest temple, consagrat pel bisbe Eribau l’any 1040, a instància d’Arnau Mir i d’Arsenda, la seva muller.
