En un temps on l’esquerra s’ha convertit en una caricatura d’ella mateixa perduda entre identitarismes de saló o fent equilibris per no ofendre els nascuts ofesos, la figura de Pepe Mujica resisteix com una anomalia irrepetible. No pas com a mite, sinó com a exemple viu del que volia dir comprometre’s amb la idea que tots formem part d’un tot, d’un col·lectiu que es necessita, sense convertir-se en l’enèsima víctima del sistema opressor ni en el profeta messiànic de la sacrosanta veritat anticapitalista.
Mujica no era ni sant ni heroi. Era un home amb idees clares, un discurs incòmode i una coherència que resulta ofensiva per als que només busquen frases per fer-se els lúcids a X. L’home que deia que el consumisme és l’esclavitud moderna ara és citat per gent que no renunciaria ni a una tarda de Netflix. Mujica, que va viure en una granja i va rebutjar luxes mentre governava, és avui l’estampa preferida de molts que no podrien viure sense la marca personal i el postureig.
Però Mujica no era un símbol, era el Pepito Grillo de les consciències de fusta. L’últim racionalista d’esquerres. Algú que no es deixava portar per modes ni per l’eco de les seves pròpies paraules. Tenia clar que la política no era un altar des del qual sermonejar, sinó un ofici. Amb contradiccions, amb fracassos, però també amb dignitat. I això el fa incòmode en aquest temps de consignes buides i eslògans prefabricats.
Els que aquests dies l’han recordat omplint les xarxes amb aforismes sobre una foto seva en blanc i negre obliden que Mujica desconfiava profundament de la política convertida en espectacle. El seu discurs era una crida a la simplicitat com l’única forma de resistència davant els desequilibris del nostre sistema. No pas com una impostura més estètica que ètica.
L’austeritat de Mujica no era de tassa de Mr. Wonderful. Era la prova que un altre tipus de lideratge era possible. Sense superioritat moral i amb moltes ganes de treballar. El millor homenatge que se li pot fer no és omplir les xarxes amb els seus aforismes, sinó preguntar-se què fem amb la llibertat que ell va defensar amb el cos i ànima. Quin sentit té recordar-lo si no estem disposats a renunciar a la nostra quota de falsa riquesa, a repensar què fem amb el nostre entorn, a qüestionar els nostres privilegis? Per a Mujica, la llibertat no era fer el que un vol, sinó carregar amb les conseqüències d’allò que un decideix.
Avui que ja no hi és, potser cal deixar de buscar figures icòniques i començar a escoltar el silenci que deixen. Allí hi ha la veritable herència: no en paraules que repetim, sinó en les decisions que haurem de prendre.
