Hi ha un punt on l’equilibri es trenca. No fa soroll, però es nota: en la pressió sobre els serveis sanitaris, la massificació als camins naturals, l’esgotament subtil dels recursos i la creixent dificultat per trobar un habitatge. Andorra està arribant a aquest punt. I no és per manca d’encants, sinó perquè el creixement demogràfic derivat de la immigració està posant en risc el model de país que volem preservar.
El debat no pot ajornar-se. Cal assumir, sense por ni populisme, que controlar l’increment de la població és una necessitat estratègica. No fer-ho equivaldria a abandonar el timó enmig d’una tempesta.
Les xifres parlen. L’agost del 2024, Andorra va assolir una població equivalent de més de 146.000 persones, sumant residents, temporers i turistes. Per a un territori petit, això suposa una càrrega immensa. Aquesta pressió no només es nota als boscos o a les carreteres, també és palpable als centres urbans, on l’activitat diària ja es desenvolupa sovint en un context de saturació.
En aquest escenari, no sorprèn que més veïns percebin una pèrdua de qualitat de vida. No és només una qüestió de percepció, sinó una realitat que es reflecteix en l’estrès dels equipaments, en la tensió sobre l'hospital, en l’increment de les emissions...
Un altre dels efectes col·laterals és l’impacte sobre la seguretat. Tota societat que experimenta un augment significatiu de la població ha d’afrontar, tard o d’hora, un augment proporcional dels incidents. No es tracta de criminalitzar ningú, sinó de reconèixer una veritat empírica: més persones implica més friccions, més conflictes, més delictes. I quan les estructures de prevenció i resposta –policia, Justícia, serveis socials, centre penitenciari– no creixen al mateix ritme, apareixen esquerdes.
Els darrers anys ja han evidenciat un increment en determinades tipologies de delictes. Petits furts, baralles en espais d’oci, conflictes veïnals, violència de gènere, augment dels casos d'abusos sexuals... són només alguns símptomes d’una realitat que cal afrontar amb serietat. La seguretat no és només una qüestió policial, és també un reflex de com gestionem la cohesió social. I la convivència, quan s’exigeix en condicions de pressió extrema, es fa fràgil.
El nostre model de desenvolupament necessita un replantejament. Obrir la porta a un creixement demogràfic constant, sense límits, només pot conduir a una societat més fragmentada, amb més desigualtats i més conflictivitat. No ens podem permetre convertir Andorra en un lloc de pas.
Per això, calen polítiques migratòries valentes, no és suficient amb bones intencions. Calen controls rigorosos, una aplicació ferma de la normativa i sancions reals per a aquells que incompleixen les lleis en matèria d’immigració. No parlem de tancar portes, sinó de regular-ne l’entrada. De garantir que aquells que venen ho fan en un marc legal, just i sostenible.
La recent imposició d’una cinquantena de sancions per infraccions greus en aquest àmbit és només la punta de l’iceberg. El país necessita reforçar els seus mecanismes d’inspecció i establir una planificació que permeti definir quina capacitat real tenim per absorbir nova població.
També és hora de desmuntar el mite segons el qual créixer sempre és positiu. Un creixement desmesurat, mal gestionat, ens allunya de la prosperitat real. La veritable riquesa d’Andorra no es mesura només en indicadors econòmics, sinó en la qualitat de les relacions socials, en la convivència, en l’equilibri amb el territori.
No hi ha solució fàcil, però sí que hi ha una direcció clara: limitar el creixement per preservar allò que som. Estimar Andorra no és promoure el creixement a qualsevol preu, és tenir el coratge d’aturar-se i dir prou quan cal, de posar límits i defensar el país des d’una visió de futur.
Perquè si no ho fem ara, potser demà ja serà massa tard.