Parlar català a Andorra hauria de ser el més natural del món. Però cada dia em trobo amb situacions en què la meva llengua sembla ser vista com un obstacle, una molèstia o, simplement, una opció prescindible. De vegades només vull demanar una bossa, encarregar un plat en un restaurant o fer una pregunta senzilla a la botiga del costat de casa. Però per ser entesa, m’he d’adaptar. Soc jo qui ha de canviar d’idioma. Jo, que visc aquí, que he crescut aquí, que estimo aquest país amb tot el que representa. I cada vegada que em veig obligada a fer-ho, sento que una petita part de la meva identitat es desdibuixa. 

Andorra és un país petit, sí, però amb una personalitat única. El català n’és la llengua pròpia i comuna, l’eix vertebrador que ens ha acompanyat al llarg de la història. No és només una manera de comunicar-nos: és un fil invisible que ens uneix, que ens connecta amb els que ens han precedit i amb els que vindran. I quan aquest fil es comença a trencar, quan parlar català deixa de ser habitual als carrers, als negocis, en la vida quotidiana... no només perdem una eina de comunicació, perdem també una part de la nostra ànima col·lectiva. 

Però la llengua no camina sola. Va de bracet amb tot allò que som com a poble, amb les nostres tradicions, les nostres festes, les històries que expliquem, les maneres de fer que ens són pròpies. Les danses, les cançons, les trobades populars, les paraules antigues, els costums que es transmeten de generació en generació... tot això forma part d’un teixit viu que cal preservar. I no perquè sigui nostàlgic o folklòric, sinó perquè és identitari, perquè ens recorda d’on venim i ens dona sentit com a comunitat. 

De vegades tinc la sensació que aquest teixit es va esfilagarsant. Que la pressa, la globalització i la indiferència ens fan perdre de vista allò que ens és essencial. Que ens fa mandra explicar als nostres fills què vol dir ser andorrà. Que tolerem massa sovint que, a casa nostra, la llengua que ens defineix no sigui respectada ni compresa. I quan això passa, és fàcil sentir-se desplaçat, fins i tot al teu propi país. 

Per això, ara més que mai, sento la necessitat de dir prou. No vull continuar renunciant a la meva llengua per poder ser entesa. No vull haver de traduir el que soc perquè algú em miri amb desconcert. No vull callar quan sento que la meva cultura s’esvaeix. I no és per orgull, ni per tancar-me als altres. És, justament, per tot el contrari,  perquè vull compartir. Perquè vull que qui vingui a viure aquí pugui conèixer de debò aquest país, i que ho faci a través de la llengua, de la cultura i de les tradicions que l’han fet ser el que és. 

Integrar-se no hauria de voler dir perdre. Hauria de voler dir sumar. Aportar, però també acollir. Entendre i deixar-se comprendre. I això només és possible quan la llengua del país és estimada i usada amb naturalitat. Quan parlar català no et fa sentir diferent, sinó connectada.  

Encara hi som a temps. A temps de transmetre l’orgull de parlar català. D’explicar-los què celebrem quan celebrem, què representa cada tradició, quin valor tenen les petites coses que ens fan únics. A temps de tornar a omplir els carrers de paraules que ens són pròpies. A temps de fer del nostre país un lloc on la llengua no sigui una lluita, sinó un refugi. 

Jo no vull un país sense veu. No vull una Andorra sense arrels. Vull un país viu, on la llengua i la cultura no es defensin només amb discursos, sinó amb gestos quotidians. Amb un “bon dia” que trobi resposta. Amb una comanda en català que no sigui rebutjada. Amb una cançó antiga que encara es canti. Amb una identitat que no faci nosa, sinó que faci orgull. 

Perquè no hi ha res més trist que haver de justificar qui ets a casa teva. I no hi ha res més bonic que poder ser, plenament, en la llengua i la cultura que estimes. 

Visca el meu país, Visca Andorra!