Sé, perquè ho publicà aquest diari, que a la Universitat de Valladolid hi ha un museu etnològic. Fa una trista gràcia que a la universitat d'un país, per petit que sigui, com ho és el nostre, no s'hi estudiï –i ep, podria equivocar-me, tant de bo– antropologia o qualque cosa que s'hi assembli.
Quan vaig arribar a Andorra, el 1957, em vaig trobar la sorpresa que aquest país era Eldorado de multitud d'antiquaris i brocanters i de drapaires que venien de tot arreu, sobretot francesos i italians. A l'època era la moda els objectes diguem-ne rústics, que fessin olor de cabana del padrí de la Heidi, només cal veure les revistes d'arquitectura i decoració de l'època.
No sempre s'enduien escudelles, salers o culleres de boix, aquelles gegantines taules pairals que admirà mossèn Cinto Verdaguer, aquells armariets delicadament musicats que custodiaven el Calvari. Els pergamins de les velles nissagues eren les llaminadures d'aquelles rates de dues potes. Quan el Peret dels Ossos, l'enyorat Pere Canturri, acudí al Molt Il·lustre Consell General a demanar-los que s'interdís aquell espoli, el patrimoni moble que ens quedava ja era poca cosa. Exagero? Potser sí, una mica. També tinguérem els nostres antiquaris i exportadors autòctons. Alguns "mira'm i no em toquis" nostrats van aprofitar la disbauxa per substituir la terrissa moldejada o cuta aquí o a la Seu pel plexiglàs, o l'aram de cal Calderer per l'acer inoxidable, la planxa de erro forjat per la de corrent elèctric.
Em poden ben creure: jo sabia de sobres que un dia o altre hauria de despendre'm de la meva petita i mal estimada col·lecció. Conec perfectament el seu just valor patrimonial i cultural. De sempre he posseït, sembla mentida, oi, l'orgull de ser econòmicament escàs. Tot ho he pagat sempre en efectiu o a canvi del meu treball. Poques coses m'han gentilment donat, vull dir trasteries. Per a mi el més important era posar la meva modesta col·lecció en custòdia pública, no haver-me'n de desprendre al detall.
M'he fet un bé de desfogar-me en aquest escrit, que m'ha portat a reflexionar que si bé els museus no proporcionen un devessall d'ingressos, segons com es miri poden justificar la despesa que comporten si se saben dirigir i conduir a un objectiu, a allò tan bonic i tantes vegades reiterat d'un "progrés sostenible", "turisme de qualitat", etcètera. No ho dic ni ho penso irònicament, com si estiguéssim nedant en la quimera d'or de Chaplin. Comencem a guaitar des de dalt de Rocafort el pas d'entrada i sortida de vehicles. Ara encara més, amb la muntanya foradada els visitants sí que passaran de llarg. Anys enrere la carretera general era farcida a banda i banda d'unes pancartes que semblaven pintades per un dibuixant de Walt Disney, però que anunciaven Naturlandia per mirar de captar l'atenció dels automobilistes.
L'enorme home d'Estat que va ser el Molt Il·lustre Julià Reig sabia que autoritzant la destrucció del sector horta del costat del riu per fer possible un vial sense traves invisibilitzaria la parròquia, i va firmar plorant.
Vejam: tenim un reguitzell de grans magatzems instal·lats a banda i banda de la sortida de la vall. Bé deuen donar uns rèdits a la parròquia de Sant Julià, oi? Nosaltres, al fons de la cinquena glaciació, mirem cap amunt i veiem un espectacle muntanyenc, sempre impressionant, en l'escàs espai, aprofitant cada pam de terreny hi tenim plantada l'estima. Si fem de cicerone de qualque visitant podia mostrar-li un bé de Déu cultural, començant pel campanar llombard, l'interior de l'església dedicada a Sant Julià i a Sant Germà, cadascun dins de la seva fornícula al gran altar, meravellosament conservat i cúspide del barroc pirinenc. Al lateral dret de la nau del temple hi podrà admirar el Crist de la Creu, talla d'un nivell artístic i emocional que per poc creient que sigui et somou l'esperit. Dues imatges romàniques de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, la de Canòlich i la del Roser. El lateral, que alegra una filigrana i la talla d'un altar dedicat a la Verge del Roser, excel·lentment conservat, igual que el tresor litúrgic, entre calzes, creus processionals, casulles i un nombrós i variat equipament usat en els cerimonials religiosos, tot ben exposat a la sagristia. El nou altar i la recentment remodelada nau amb decoració bizantina.
A la plaça de la Germandat hi tenim el Centre Cultural, i a dintre un teatre amb tots els ets i uts que li calen a un teatre de veritat, i altres dependències que justifiquen plenament la paraula màgica: cultura. M'aturaré a la ben consolidada escola d'art comunal, que avui requereix i espera un museu, o diguem-li com vulguin, que sigui un incentiu, un testimoni viu dels seus resultats en art clàssic i d'avantguarda. Un espai on antigor i modernitat es donin la mà. Ho proposo fervorosament. Crec, com ho creien els pares d'aquesta Andorra, que cal refermar la identitat andorrana, com clamava Antoni Morell, i que el futur s'ha d'edificar sobre tres pilars: cultura, cultura i cultura (Marc Vila).
Bé, ara ja em trobo millor, ara copso que l'amable, immediata, somrient i noble negativa dels joves mandataris comunals és superable.