Explica Heròdot que un bon dia el tirà Aristàgores de Milet va demanar ajuda als espartans perquè volia engegar una rebel·lió. Com que no ho va aconseguir, es va dirigir a casa del rei Cleòmens per intentar subornar-lo. És la filla del rei, Gorg (futura esposa de Leònides), qui va advertir el pare contra les arts de persuasió d’Aristàgores. Aquest marxa cap a Atenes, on convenç l’assemblea i obté el seu suport conra els perses. Conclou Heròdot que sembla més fàcil enganyar moltes persones que un sol individu. La història, lamentablement no som tan llegits, la recuperem d’una conferència d’Antonio Penadés a l’Ateneu Mercantil de València que es pot seguir per YouTube.
En tot cas, l’anècdota torna al cap veient l’energumen aquell a qui li agrada emular el rugit del lleó. No produeix tanta sorpresa el fet que hi hagi un altre personatge histriònic amb ànsies de poder com el fet que, repetidament al llarg de la història, el personal es deixi entabanar. No ja per les seves idees –de pensar i optar per una ideologia o l’altra, som lliures, oi?–, però quina classe de persona ets quan et veus representat per un pallasso d’aquest calibre i a sobre, l’ovaciones, et sents confortat enmig de la massa informe, t’envalenteixes? Faria només vergonya aliena si no fos per la perillositat intrínseca de les manifestacions i accions d’aquests suposats líders i el ramat que omple estadis per admirar-los. Quin tipus de persona necessita un líder messiànic? A servidora, la veritat, li generen urticària i l’únic Messies que li interessa és el de Haendel. I tornant a Heròdot, adverteix l’historiador que els déus no solen posar-se del costat dels homes que no actuen amb saviesa.