Surto de la jornada dedicada als reptes de futur dels museus celebrada dilluns al CAEE amb un concepte del qual no em sé desprendre: rellevància. El desenvolupa l’Àlex Hinojo a la seva conferència de la tarda i posa el focus, que marca com a repte principal de les institucions culturals, a aconseguir importar a algú.
Dies abans, al Club de lectura de les Valls del Nord volíem descobrir si compartíem l’opinió dels prescriptors de The New York Times que van seleccionar L'amiga genial d’Elena Ferrante com la millor novel·la del segle XXI. Aquest primer volum de la tetralogia Dues amigues recull la història de Lenù i Lila. Dues nenes d’un barri marginal del Nàpols dels anys cinquanta. Dues vides narrades de la infància a la maduresa. Una amistat al llarg del temps. Tot plegat, un argument reconeixible, senzill i sense grans estridències. I al mateix temps un fenomen editorial que ha generat tanta devoció i expectació (més enllà de descobrir qui hi ha darrere el pseudònim de l’autora) com per encapçalar durant anys també els rànquings de llibres més venuts d’arreu.
Al club de lectura som una vintena de veus que un cop al mes aportem una polifonia de mirades sobre un mateix text. A la conversa al voltant de L’amiga genial va ressonar l’habitual harmonia musical amb intervals consonants, acords dissonants i, en baix continu, la pregunta que motivava la lectura: és la millor novel·la del segle?
Mèrits no li'n sobren. La saga ha aconseguit connectar amb lectors de diferents indrets, cultures i generacions. L’argument reconeixible, senzill i sense grans estridències explora amb profunditat temes cabdals com l’amistat, la identitat, la lluita social i les transformacions personals al llarg del temps. Però a més, la manera d’abordar la relació entre les protagonistes, les aspiracions i obstacles als quals s’enfronten, aconsegueix que les seves siguin vides tan particulars com universals i que la història esdevingui significativa i ressonant.
“La Lenù és la meva mare”, va dir una participant del Club: “només que una va néixer un any abans i l’altra a un poble de Cantàbria”. Per a l’Àlex Hinojo som ecosistemes que convivim i més rellevants serem com més vincles siguem capaços de crear. Vincles com les històries que connecten amb persones que d’altra manera restarien condemnades a la marginalitat, l’anonimat, la invisibilitat i el silenci. Moltes –com subratlla la novel·la–, amb nom de dona.
La Lila ho sap. Per això li insisteix tant a la Lenù de no deixar mai d’escriure. Escriure per constatar el vincle, l’existència. I la Lenù escriu sobre l’amiga genial i sobre ella mateixa. I la seva escriptura ressona íntimament i amb força, als prescriptors de The New York Times, a la prodigiosa septuagenària mare càntabra d’una lectora de les Valls del Nord.
Escriure perquè importes a algú. Perquè importes. Històries significatives i ressonants. Vincles. Rellevància.
