Aquest diumenge passat hi ha hagut una manifestació multitudinària a Palma de Mallorca en defensa del català, arran dels atacs dels partits ara al govern, PP i Vox, que consideren una nosa la llengua pròpia de les Illes Balears. De fet, volen fer creure que ni tan sols és una llengua, ja que el nacionalisme espanyol, per allò del divide y vencerás, intenta colar als seus seguidors, alguns dels quals poc formats, que a cada illa es parla un idioma diferent, en un intent evident de convertir el català en una llengua folklòrica que no serveixi per a res i que, per tant, sigui necessari usar el castellà en pràcticament tots els contextos. Una cosa similar passa al País Valencià, amb els mateixos protagonistes, tot i que en aquest cas ja ve de més lluny.
Amb aquest panorama dantesc, sempre m’ha semblat un error garrafal fer veure, des d’Andorra estant, que no passa res, que tot va bé i que això no va amb nosaltres, perquè com que som un Estat i tenim les nostres lleis, no ens interpel·la. Doncs no, ens afecta i molt. D’entrada, perquè la llengua és la mateixa i tot allò que la faci retrocedir en qualsevol lloc del domini lingüístic, es reflecteix en l’ús al nostre territori. Si a Andorra en un comerç o en un restaurant no ens atenen en català, en part, és conseqüència d’això, perquè els treballadors que venen provenen d’aquests indrets. D’aquesta manera, les nostres lleis es converteixen en inútils perquè no es poden complir, ja que la gent de fora no coneix l’idioma perquè té la percepció que no és necessària. Passava amb l’anterior llei, del 1999, tal com el Consell General va reconèixer fa poc temps, i passarà també amb la que s’ha aprovat recentment.