Fa uns quants anys, el meu amic Enric, que com a bon bancari de coses de diners en sap un tou, em va dir: “No posis tots els ous al mateix cistell”. Lamentablement, no he tingut ocasió de seguir la seva sàvia recomanació a la manera monetària, ja que disposo de tan pocs diners que no em calen grans cistells per encabir-los tots, però sí que crec que és un consell utilíssim en altres qüestions de la vida.
Un dels llocs on trobem tots els ous al mateix cistell és en el camp de l’educació. A Andorra gaudim d’una preciosa diversificació de sistemes educatius, que ens matisa i ens enriqueix, però sorprenentment, fins als 16 anys cap de les distincions educatives es fa en funció de les expectatives acadèmiques dels estudiants. Això vol dir que només sis anys abans que uns estaran, posem per cas, enquitranant carreteres, els altres redactant tractats de filosofia i uns quants més portant comptabilitats, tots els nostres joves seuen a les mateixes aules, estudiant les mateixes assignatures i amb mateix nivell de complexitat.
Fa esgarrifar una mica, no trobeu? No vull pas dir que algunes ocupacions laborals siguin més dignes ni importants que d’altres, però és cert que unes requeriran un nivell i una intensitat d’estudi molt diferent a les altres. Potser seria millor que, com ja es fa en molts països, els nostres estudiants, en lloc de trobar-se barrejats dins del mateix cistell, de ben jovenents poguessin encarar el futur acadèmic i professional per un camí que els fos més útil i els conduís cap a l’èxit, cadascú cap al seu, que no és necessàriament el mateix.
Els alemanys, que són un poble amb virtuts a imitar i algun defecte que fa posar els pèls de punta, pel que fa al sistema educatiu ho tenen clar, tan clar que fa més de 50 anys que no l’han canviat. Deu ser que els funciona. Amb aquell afany ordenador que els caracteritza agafen els joves alumnes de 10 anys i els envien a tres tipus diferents d’escoles segons els resultats acadèmics obtinguts fins al moment i l’expectativa dels que vindran. Els més estudiosos se’n van a uns instituts on els apreten de valent; els que en aquell moment no poden o no volen estudiar els envien a unes escoles perquè aprenguin allò necessari per poder desenvolupar un ofici; i els que queden al mig van a un tipus de centres semblants a la nostra ESO. La bona notícia és que aquests estudiants no es trobaran cap porta tancada. És a dir, que una noieta que als 10 anys semblava que no voldria estudiar, si s’hi repensa i fa els cursos pont pertinents, pot acabar uns anys més tard doctorant-se cum laude en qualsevol universitat.
A les nostres latituds és com si ens fes angúnia una cosa tan lògica i sensata com separar els alumnes que volen estudiar dels que no i ens entestem a fer-los anar tots junts fins als 16 anys. La llàstima és que només es pot igualar per baix, això ja ho sabem. És com si ens volguessin fer córrer maratons a tots i, perquè els gandulots com jo, que al cap de cinc minuts ja bufaríem, en poguéssim fer, en lloc de 40 quilòmetres les fessin de 400 metres. No. Voler que fins als 16 anys tothom faci el mateix, tot i que està fet amb la millor intenció del món, crea frustració als que no poden i avorriment als que podrien molt més. Tots som diferents i la bellesa i la complexitat del nostre món rau en aquesta diferència magnífica entre els uns i els altres, el problema apareix quan no volem acceptar-la.
Els nostres nens i els joves han de conviure. Formen un sol poble i una sola comunitat. Però aquesta convivència hauria de fer-se en els espais de lleure, al pati, al menjador, fent excursions, jugant a futbol o ballant el cha-cha-cha, però no en el moment d’aprendre gramàtica, història o a fer equacions de segon grau. Potser caldria que ens ho replantegéssim i no perdéssim de vista que les escoles no haurien de ser un lloc de socialització, sinó d’aprenentatge.