Debuta en la novel·la, però no en l’escriptura. Paqui Guerrero, infermera a la Massana, havia participat en llibres col·lectius, divulgatiu. Presenta dimecres, a la Llacuna, ‘¡Dame un toque!’

Ja té taules. 
Havia participat en dos llibres col·lectius, publicats fa poc també, però centrats en temes de salut. Un es titula Perspectivas de la salud. Un viaje al bienestar integral, on catorze professionals en parlem, des de diferents perspectives: microbiota, remeis naturals, una visió holística... Jo em centro, com a infermera, sobre els dos costats de la taula, els rols que desenvolupem. 

Interessant. 
Són dos rols que han evolucionat molt al llarg del temps. I volia parlar també de com ho viu el professional quan canvia de lloc, és a dir, quan es converteix en pacient. 

Bons malalts o no?
No som bons malalts, no, en general. No hi havia molta bibliografia, però em sembla interessant, perquè el pacient a vegades veu el metge com una figura que està molt enllà, per així dir-ho. Quan ets pacient, per molt que siguis metge o infermer... tot canvia. Et fa tocar dempeus a terra. 

El segon llibre?
Quince miradas a la salud emocional. També des de diferents perspectives parlem de temes com, en el meu cas els hàbits saludables. Un repte difícil, he posat al títol del meu apartat. 

Però ara ha saltat a la narrativa. 
És des de sempre el que més m’agrada fer. M’he deixat anar, m’ho he passat molt bé escrivint-la. 

Pel que tracta, no ens estranya. 
Sí, oi? Està ambientada a Londres i és la història d’una noia, una espanyola que viu a la capital britànica i treballa a la Biblioteca Nacional britànica. En un moment donat, desenvolupa un do: provoca un orgasme a les persones només de tocar-les. 

‘¡Dame un toque!’, ja entenem.  
Era una idea boja que tenia al cap des de fa molt de temps. M’he bolcat dia i nit per poder-la escriure i, la veritat, he gaudit moltíssim.

A la ficció, val, però a la realitat no sé com es viuria. Molt compromès. 
Aquí està el tema. La protagonista no controla aquesta condició, ha de lluitar per dominar-la i al temps intenta esbrinar per què li està passant. Més que un do, ho viu com una maledicció, podeu imaginar, perquè la posa en situacions molt complicades. Així que us ho podeu imaginar, hi ha de tot. 

Recorda aquella escena de ‘Cuando Harry encontró a Sally’, amb Meg Ryan fingint un orgasme a la taula d’un restaurant? 
Sí, sí, sí. Això mateix, davant de tothom que passin aquestes coses tan íntimes. Puc assegurar que m’ho vaig passar molt bé escrivint. És una comèdia romàntica: hi ha molt d’humor, una mica de suspens, fantasia i fins i tot acció, és una història trepidant a estones, he volgut que hi hagués de tot. 

Presenten dimecres, a la Llacuna. 
Sí, sí, hem volgut esperar que passessin els Jocs i tot plegat. 

Algun privilegiat ja l’haurà llegit: què li han dit? 
He tingut un retorn molt positiu dels que s’anomenen lectors beta. En general em van dir que és divertida, que s’ho van passar bé, i em van aportar idees per millorar la novel·la. Em van valorar que tractés el tema d’una manera, no diré que subtil, perquè les escenes hi són, explícites, però tampoc és un erotisme groller, està tocat amb tacte, buscant l’elegància. 

El desig d’escriure una novel·la? 
Jo he escrit sempre, sempre. De fet tinc altres novel·les escrites, que potser un dia refaig de dalt a baix, i la segona part d’aquesta ja l’estic escrivint.  

Escriptura i infermeria són dues vocacions.  
Sí, però absolutament compatibles. Escriure em serveix per desconnectar del món. La infermeria enriqueix molt en experiències, en vivències. No ho utilitzo directament, però hi ajuda.