Vostès perquè són molt joves i es pensen que Tik Tok ha existit des de l’inici dels temps, però els dinosaures com jo ens divertíem amb cosetes com La pandilla del Cu Cux Plaf. No eren Los Cinco ni Los Siete sinó els tres −Johnny, el Gafitas i Zeppelin−, que han de salvar la seva amigueta Betty de les urpes del pèrfid Fantomas. No diré que va ser l’obra mestra del meu amic Gustavo Martínez, aka Martz Schmidt (Cartagena, 1922 - Elx, 1998), perquè estem parlant del pare de El profesor Tragacanto y su clase, que es de espanto; de El sheriff Chiquito, que es todo un gallito, i de Polvorilla, traviesa modistilla, això eren títols. Però avui toca parlar de La pandilla. Els he parlat en altres ocasions de El Boletín, el fanzín que un grup de friquis com jo editàvem als anys vuitanta a Barcelona. I els he explicat la vegada que vaig enredar Ambrós, el pare del Trueno i l’home que seu a la dreta de Déu Pare, ja ho saben, perquè em dibuixés les portades dels quadernets que havia creat retallant les il·lustracions de les estupendes Historias Selección, versions de clàssics juvenils amb portada de Bernal i il·lustracions interiors cada dues pàgines de text. Va picar. Com que jo aleshores era encara jove, imprudent i temerari se’m va ocórrer proposar-li el mateix joc a Schmidt, a qui havia conegut certa nit del 1986 en un àpat al restaurant Set Portes de Barcelona amb altres autors que participaven al Saló del Còmic. Un altre dia els en parlaré, paraula. I també va picar. Encara no entenc com els enredava.
La pandilla es va publicar el 1962 a les dues últimes pàgines de la revista El teniente negro. Em vaig dedicar a retallar-les per reunir-les en un sol volum, li vaig explicar l’ocurrència i li vaig demanar com si fos la cosa més natural del món i com si ell no tingués res més a fer que em dibuixés una portada. Ja he dit que ho va fer, perquè Schmidt era un home cordial i generós que rarament tenia un no per resposta. Com tantíssims dels seus col·legues, ara que hi penso. Aquell sensacional volum l’havíem de publicar a El Boletín, però com tantes coses es va quedar al calaix, és la història de la meva vida. Per això quan Ediciones B va dir que el 2009 reuniria en un llibre tots els episodis de La pandilla, com si m’haguessin llegit el pensament, em va faltar temps per oferir-los la meva portada de La pandilla del Cu Cux Plaf en Fantomas Pérez, Sociedad muy Limitada. No em diguin que no era una bona idea, encara que fos meva, rubricar aquell merescut homenatge al meu amic Schmidt amb una portada original que només havíem vist quatre sonats. Doncs va ser que no. En lloc de la meva portada van fer una mena de collage sense suc ni bruc amb els personatges de la sèrie volant per la vinyeta sense cap sentit. Tenia un amic de Tudela, savi com són els navarresos –Baroja s’estranyava que el principal diari de l’època es digués El pensamiento navarro: “O una cosa o la otra, pero las dos a la vez no puede ser”, deia– que ho tenia claríssim: “No está hecha la miel para la boca del asno”.
Doncs au, la tenen aquí al costat, amb una estupenda Cleopatra i una iconoclasta (i també inèdita) vinyeta de Doña Urraca, que Schmidt havia heretat de Bernet. Si se la miren bé, auguro que acabaran de llegir aquest article rient.