L’ermita dels fallaires

L’església de la Mare de Déu de les Peces és un petit temple romànic d’una sola nau, visiblement ampliada en algun moment de l’edat moderna, capçada per un absis semicircular a llevant i amb una porta en arc de mig punt a ponent, que no és la porta original sinó un accés obert en substitució de la portalada que s’obria al mur de migdia, actualment cegada. La modesta construcció és culminada per un campanar de torre adossat i escapçat en algun moment i per alguna causa que resten desconeguts. Emplaçada al serrat de les Peces, que domina el nucli d’Alàs i tanca per llevant la plana de l’Urgellet, l’església de les Peces és un important referent paisatgístic i, alhora, un punt de control visual en l’accés a l’Urgellet des de la Cerdanya. Potser per aquest motiu, en moments de guerra, l’indret esdevenia un punt de guaita per avisar als de la Seu del pas de gent amb males intencions mitjançant l’encesa de focs. En molts indrets la toponímia designa aquests punts de guaita i d’avís amb el nom de fars. Hi ha espais amb aquest nom a Estamariu i a Vilanova de Banat, per posar dos exemples propers. En el cas de les Peces aquest topònim, en cas que mai s’hagués aplicat, no s’hauria conservat.

Què hi fa al mig d’aquell serrat una església mil·lenària aixecada allà en solitari? De fet, per entendre-ho, hauríem de capgirar la pregunta i expressar-la de la manera següent: on va anar la gent que en algun moment vivia a redós d’aquesta església, ara farà un miler d’anys? Perquè l’església de Santa Maria fou construïda inicialment per donar servei als veïns de l’anomenat vilar de les Peces, documentat almenys des de l’any 988 i on, entre altres produccions, s’hi conreava la vinya. De fet, el mateix nom de les Peces, petias en llatí, devia fer referència a un parcel·lari més o menys fragmentat en petites peces de terra de conreu. Fins cap a mitjan segle XI, les principals propietats de les Peces estaven a mans d’una família que destacava pel nombre de capellans que havia aportat per a major glòria de Déu. L’any 1051 un d’aquests sacerdots, anomenat Vives, cedí tota la propietat al capítol dels canonges de la catedral de la Seu, que a partir d’aquest moment esdevingueren els principals propietaris del serrat i, per què no?, potser erigiren un petit temple, la nostra església de les Peces, per fer més visible i evident el seu domini. Una església posada sota l’advocació de santa Maria, en honor i com a recordatori de la titular de la catedral de la Seu d’Urgell, la matriu del col·legi dels canonges propietaris de les Peces.

Segurament, les crisis recurrents de la baixa edat mitjana no van permetre la continuïtat d’aquest vilar de les Peces. Com tants altres nuclis menors de l’àmbit pirinenc, la brutal escomesa de la pesta negra i les seves recurrències a partir del segle XIV, degueren sentenciar el petit nucli de població. Era habitual, quan això passava, que l’església fos mantinguda com una ermita aïllada, gestionada pels parroquians de l’entorn, en el cas de Santa Maria de les Peces, veïns d’Alàs i de Torres d’Alàs, a l’altre costat del Segre. És aquest un cas curiós de divisió del terme, perquè els veïns d’Alàs i els de Torres no feren servir el riu per delimitar les respectives jurisdiccions, sinó una línia imaginària i gens explícita que partia el serrat de les Peces en dues meitats, una per a cada comunitat, i una ermita amb una mare de Déu venerada i mantinguda per totes dues. En ocasió d’aplecs i romeries això solia comportar problemes, abrandats per una generosa ingesta de vi. I això també podia passar en altres tipus de celebracions que aplegaven uns i altres a l’entorn de l’ermita. Una d’aquestes celebracions tenia a veure amb l’encesa de focs de caràcter solsticial, l’encesa de falles, vaja. Els d’Alàs a una part del serrat i els de Torres a l’altra, els uns ben a l’abast dels altres. Sembla ser que almenys en una ocasió, algun dels participants va encendre un d’aquests focs massa a prop del terme dels veïns, i això va provocar una batussa que acabà amb alguns ferits i almenys un mort. Per tal que això no tornés a passar, es va tornar a delimitar el terme amb fites i mollons i es va ordenar, explícitament, que no es tornessin a fer fars ni falles al terme dels veïns.

Amb aquest acord, recollit en un document redactat l’any 1543, es va provar de desactivar, suposem que de manera infructuosa, un vell conflicte que enfrontava els veïns d’Alàs i els de Torres al voltant del serrat de les Peces, un conflicte que reviscolava en moments com el descrit. Tot i que aquest no era, ni de bon tros, l’objectiu de l’escrivà que va redactar el document, aquest s’acabaria convertint, gairebé cinc segles després, en la primera referència escrita de la celebració de les falles al Pirineu. Quin millor motiu per recuperar una baixada de falles pròpia, l’única de l’Alt Urgell, per celebrar com cal aquesta magnífica referència? Així ho farem a Alàs per quart any consecutiu, el proper diumenge 23 de juny a partir de les deu del vespre. Tots hi sou convidats. No hi faltarà res per fer una celebració com cal. Això sí: ens estalviarem les batusses per qüestions de termes, que això era cosa del segle XVI, no pas d’ara.