"La Gran Biblioteca em fascina –a mi, la petita marginada de l’escola de Saragossa–, perquè va inventar una pàtria de paper per als apàtrides de tots els temps" (L’infinit dins d’un jonc, Irene Vallejo).
L’algoritme és a tot arreu. Cercadors, plataformes, xarxes, aplicacions, canals, jocs... i coses que no saben ni què són, lluiten per la nostra atenció i per influir en els nostres gustos. El cervell cada cop ha d’anar més ràpid per estar atent a l’scroll infinit i veure continguts dinàmics, impactants i senzills, mentre la IA entra per tots els forats. Aquest estiu, reivindicarem la intel·ligència humana, deixarem la velocitat, llegirem els llibres que ens vinguin de gust, prendrem novel·les amb gel i passarem de l’algoritme. En cada article d’aquesta temporada hi haurà amagats uns quants títols de novel·les o llibres de contes per llegir lentament. Avui n’hi ha deu. Endevineu quins són. En el proper article aquí al Bondia trobareu tots els títols dels llibres amagats.
Quan algú va a veure Ràdio Andorra del Cirque du Soleil sap perfectament que allò no serà Hamnet ni una reflexió sobre el sexe dels àngels, simplement ha de preveure una nit d’oci per al gran públic, un divertimento per a una nit d’estiu. Aquí, Ràdio Andorra és una excusa per a l’espectacle, una vaga referència que va apareixent en un xou que sembla més ambientat al Chicago dels anys vint, un xou d’aquells per menjar crispetes de matinada. No cal ser un sentinella de la puresa històrica, perquè aquí no hi ha història. Hi ha números senzills, dignes de PortAventura i, d’altres com el número final, que són espectaculars i que ja justifiquen tot l’espectacle. 
Ràdio Andorra és pressupost, lluentons, espectacle èpic i música a tot drap. És com tenir un Aladí i dues llànties, molt brilli-brilli i poca substància. Cossos espectaculars i cossos estranys. Allò més curiós, igual que en d’altres muntatges andorrans, és que el Cirque du Soleil fa servir un llenguatge fusió absolutament desconcertant. Igual que a les pel·lícules dels Minions, hi ha moltes llengües i no n’hi ha cap. Només de tant en tant, s’entén una paraula, una frase, i la resta és pura fusió. La música segueix la mateixa fórmula, sempre a dalt, com un etern fil musical èpic i amb lletra inintel·ligible.
Al final, unes pinzellades sobre Ràdio Andorra, molt vagues, molt efímeres, a hores d’ara ja no me’n recordo de res. I un dubte: els objectes que fan rodar amb els peus els nois de les acrobàcies, són formatges d’homenatge a l’Andorra dels 70 o això és l’al·lucinació pròpia de la vegetariana que no ha menjat? 
Títols amagats en el Novel·les amb gel anterior: Tinc un coll que fa pena, Series boja si no ho fessis, Patria, No diguis res, Per què ser feliç quan podries ser normal?, Napalm al cor, Instruccions per viure sense ella, Coca masegada i Ametlles torrades. A més d’aquests títols camuflats intencionadament, Laura Casanovas hi descobreix La velocitat de la llum, de Javier Cercas, que hi surt per atzar.