Tenim poca memòria i molt selectiva. Tendim a oblidar el desagradable, en la vida privada i també en la pública. Però per això hi ha l’hemeroteca. I una ràpida consulta a la de la Biblioteca Nacional ens ensenya que dels tres juraments que han precedit al del bisbe Serrano, tan sols el de Joan Martí, el 31 de gener del 1971, va transcórrer amb normalitat institucional. Els altres dos van venir acompanyats d’una inoportuna polèmica. A l’últim, el de Joan-Enric Vives, que va jurar el càrrec el 10 de juliol del 2003, el PS, aleshores amb Jaume Bartumeu al capdavant, va robar protagonisme al nou copríncep en boicotejar la cerimònia: els seus cinc consellers generals es van absentar de l’hemicicle perquè, segons Bartumeu, el 1995, quan Jacques Chirac va ser elegit president de la República Francesa i li tocava jurar el càrrec, Sindicatura no li va oferir la sala noble del Consell. Que el nou Copríncep episcopal sí que tingués tan alt honor trencava, segons ell, l’“equilibri institucional”. El boicot va caure lògicament com un gerro d’aigua freda tant a la Mitra com al Govern d’aleshores, encapçalat per Marc Forné, que van qualificar el gest del PS de “desproporcionat” i fruit d’una lectura “integrista” de la Constitució. Pel que fa a Vives, el primer bisbe a jurar el càrrec i la Constitució –en sessió de tarda, a les 17 hores– va al·ludir precisament a la Carta Magna, “que em permet assumir les funcions de Copríncep sense situar-me en contradicció amb la meva condició de bisbe”, i a la família, “pilar bàsic que ha donat fermesa i continuïtat a la societat andorrana: cal que continuï viva i que no abdiqui de la funció de ser santuari de l’amor i de la vida”.

El jurament de Ramon Iglesias, l’1 de maig del 1943, va tenir també la seva dosi de controvèrsia, a banda de ser encara més pintoresc. La polèmica, segons l’acta del Consell General que descriu minuciosament la jornada, va venir aquesta vegada pel costat del veguer francès, Émile Lesmartres –era el veguer de Vichy, recordin, i seva és la responsabilitat última de casos infames com el dels Rosenthal, que no va ser l’únic. L’acte recull la incidècnia al final de tot, quasi una nota marginal, com si es tractés d’un detall menor i amb el suculent català de l’època: “Amb motiu de la tortura de relacions entre el M. I. Consell General i l’actual veguer de França a Andorra no s’ha invitat al referit senyor, havent assistit a la cerimònia i a la festa de la seva pròpia voluntat”. Cal admirar el coratge de donar-li l’esquena al representant de Vichy (i amic per tant de Hitler), perquè som encara a mitjans 1943, i falten dos anys, dos, per a la derrota del nazisme.

Dèiem també que va ser el més pintoresc, amb ecos d’Ancien Régime, i no perdin mai de vista que som al 1943. La comitiva d’autoritats, síndics, secretari i consellers generals, van anar a rebre el bisbe a la frontera, acompanyats, atenció, de 24 tiradors, quatre per parròquia –aleshores eren encara sis– que van formar en dues fileres i van fer tres descàrregues de vuit “tiros” cadascuna. A Sant Julià es va repetir la cerimònia, però només amb quatre “tiradors” i quatre trets disparats “al centre de la plaça i al peu d’un arc triomfal”. Immediatament després un cor i la banda de música van “entonar” l’himne d’Andorra, la Marsellesa i, atenció, la Marxa Reial, l’espanyol (!?).


24 tirados per al Bisbe Iglesias
Ja a la capital, el mateix ritual: quatre tiradors, quatre “tiros”, desfilada sota un nou arc triomfal acompanyat dels sis consellers majors “amb el tàlem i les haches”, tedeum i benedicció apostòlica a Sant Esteve i cap a la Casa de la Vall: “El Síndic General pren de jurament al nou Copríncep doctor Iglesias dient-li: Vostra Excel·lència Il·lustríssima, jure la confirmació de privilegis, exempcion, usos, costums, preheminències i prerrogatives de les Valls d’Andorra? Jurant el nou Príncep sobre els sants evangelis per tres vegades”, amb un interludi de vuit “tiros” més entre cadascuna. Com que la cerimònia va ser al migdia, després tocava dinar, “ a la sala gran de Casa de la Vall”: “Al acabar el àpet, el Príncep es despedeix i s’encamina a la rectoria d’Andorra la Vella, essent continuament aclamat pel públic hasta l’estrem d’haver de sortir al balcó pronunciant unes paraules. El Síndic General, senyor Cairat, vitorejats, dona les gràcies i en el mateix lloc el Príncep dona una emocionant abraçada al nostre Síndic”.

Molt més normal, com a mínim sense boicots ni espectadors indesitjats, el jurament de Martí, el gener del 1973, va transcórrer segons l’Andorra Magazine amb placidesa institucional. Com que en van fer el compte, sabem que Martí era el 80è bisbe d’Urgell “amb sobirania temporal sobre les Valls andorranes exercida de forma ininterrompuda durant 1.138 anys”. Fins i tot el discurs del Copríncep sona avui rarament oportú: “Andorra ha de saber definir-se en un món d’interdependència creixent en l’àmbit internacional, oferint i acceptant una col·laboració de bon veïnatge però reforçant la pròpia autonomia amb una actitud intel·ligent i sacrificada. Jo espero de vosaltres, estimats andorrans, que us afanyeu a servir el país amb generositat i eficàcia, amb diàleg obert i constructiu, amb respecte a les lleis i als costums”.