Petites serien les diferències que, en el cas que tiri endavant l’acord d’associació d’Andorra a la UE, percebrien els treballadors fronterers (1.825 permisos en vigor al juny, segons Estadística, amb un increment del 0,9% en un any). De diferències referents a l’estatus específic d’aquest col·lectiu, el text per aprovar només assenyala la supressió de les quotes i la implantació d’un registre. Però es tracta més aviat d’un canvi diguem-ne cosmètic, de nomenclatura i organització, que no afectarà en el dia a dia dels treballadors, afirma el secretari d’Estat per a les Relacions amb la UE, Landry Riba. Més evidents se’ls hi faran canvis en qüestions relacionades amb el règim de la Seguretat Social i la jubilació –com poder rebre un sol pagament en el cas que es percebi la pensió de dos o més Estats–. Però en aquest àmbit, afectarà com en la resta de treballadors, fronterers, residents o nacionals. 

En l’àmbit de la Seguretat Social i pensions, apunta Riba,  “el que canvia amb l’entrada en vigor de l’acord, després d’un règim transitori que afecta tothom, és que una persona que no resideix a Andorra però cotitza a la CASS té accés a la targeta sanitària europea, com qualsevol resident d’un Estat membre”. És a dir, que si ha de fer un desplaçament a un país de la UE i necessita que el tractin en un centre públic de salut, ho faran en les mateixes condicions que a qualsevol d’aquell país amb la targeta que li haurà facilitat la CASS. 

Es multiplica
Quin és el canvi respecte a l’actualitat? Que això només funciona d’aquesta manera amb França, Espanya i Portugal, en virtur d’acords bi·laterals. “Si vas a Alemanya i prens mal, posem per cas, et cobren la totalitat de la prestació i no és reemborsable”, recorda el secretari d’Estat. Per tant, “és un canvi significatiu, perquè és multiplicar per tots els Estats membre de la UE la situació que ara tenim amb França, Espanya i Portugal”, resumeix. Equipara, doncs, el treballador fronterer amb un cotitzant a la Seguretat Social espanyola, que sí que dona dret a aquesta targeta europea. És un canvi, puntualitza Riba, que afecta els fronterers com a qualsevol altre treballador del Principat. 

Tampoc és exclusiu dels fronterers, però se’n beneficiarien, el canvi que incorpora l’acord per als pensionistes,  que preveu que els diferents sistemes de Seguretat Social es coordinin de manera que dèiem, si un treballador ha treballat a diferents països de la UE, es percep la mensualitat en el mateix pagament, sigui quin sigui el percentatge que ha d’abonar cada país (quan s’hi hagi treballat prou temps com per haver generat dret a percebre’n una pensió). 

Sense quota
Pel que fa a la dimensió dels procediments d’immigració, hi ha la diferència que només seria d’aplicació per al col·lectiu transfronterer. Actualment existeix una quota que exigeix un permís de treball, amb l’acord se suprimeix la quota i qui no resideix a Andorra però hi treballa s’hi haurà d’inscriure. La tramitació és més senzilla que el règim d’autoritzacions en vigor, considera Riba. Tot i que en la pràctica tampoc serà un canvi substancial. “Es demanarà la mateixa documentació bàsicament, però el sistema de registre ens permet saber qui treballa i viu o no al país a efectes administratius”, puntualitza. 

El canvi és diguem-ne subtil, ja que elimina les limitacions de la quota. Tot i que, bé és cert, admet el secretari d’Estat, “en realitat el mercat de treball ja és qui regula l’interès a venir a treballar o no”. Però tampoc no s’ha d’interpretar, adverteix, un gran canvi, “perquè ara mateix si la quota s’exhaureix es torna a obrir” si cal. “És un límit, però un límit que en la realitat no té un efecte, i per això precisament es va decidir prescindir d’aquest concepte de quota que a la pràctica no té massa efecte”. 

Passar per la quota i residir a Andorra o esdevenir fronterer no tindrà, defensa Landry, cap implicació previsible en un augment de fronterers. “En realitat, la decisió la prens exactament amb els mateixos criteris que avui”. 

“Hi ha qui considera que algú es pot instal·lar fora i fer una prestació de serveis a Andorra. Però això no es pot fer, el dret europeu no ho permet més que de manera puntual”, és a dir, “si és a Andorra on tens més negoci, t’hi has d’establir, però ja és així avui”. Un exemple: un fuster que tingui un taller a la Seu i el 75% del seu negoci el tingui a Andorra. Això no és legalment possible, ni avui ni en el futur, recorda Riba. 

 

Un marc “més sòlid” per a la cooperació

Al marge del col·lectiu fronterer, que Andorra digui sí (o no) a l’acord té implicacions per als territoris veïns. “Evidentment, també perquè l’acord incorpora un capítol de cooperació entre Andorra i la UE i és obvi i de sentit comú que la cooperació es farà a nivell local majoritàriament”. Per tant, considera Riba, “l’acord ens dona un marc internacional que vincula les institucions europees, però també els Estats membres”. S’hi han definit àmbits –educació, medi ambient, salut, seguretat, informació, etcètera–, “i serà molt més fàcil desenvolupar projectes transfronterers i per tant és interessant per a Andorra, però també per a les comarques veïnes i els departaments francesos més propers”, amb qui es podrà articular una zona de cooperació “amb un marc institucional molt més sòlid que avui”.