La calor provoca miratges. En un edifici per sota on passa el Copríncep episcopal, Josep-Lluís Serrano, podria ser el poeta Rainer Maria Rilke abocat al balcó escoltant la veu del mar revoltat als seus peus, però potser és una dona com Michelle Pfeiffer a l’escena final de Frankie i Johnny per bé que l’única semblança entre les dues és que el seu barnús està ratat i que en comptes de la famosa actriu hi ha una padrina. És la realitat.

Minuts abans, aguantant la calor a la plaça Príncep Benlloch algú comenta que no era d’estranyar que Camus relatés un assassinat durant una calorada a L’estranger. “Doncs a mi no me’l deixaven llegir al seminari” devia pensar mossèn Ramon assegut en un pocs llocs a l’ombra i amb una bandereta a la mà. Era Camus un home que rebutjava la institució de l’Església, tot el contrari que els mossens d’Andorra, que esperen el seu bisbe i copríncep. “Són la meva família”, diu Josep-Lluís Serrano Pentinat.

La comitiva va a peu fins a la Casa de la Vall. Apareix un home esbufegant i seriós com un plat de faves. Ha arribat al límit, com el llegendari genet Irineo Leguisamo, aquell que cantava Gardel en un tango i s’afegeix al seguici. Serrano estreny la mà del perruquer del centre històric, l’entranyable Paco Reyes, i d’una veïna, Meritxell Castillo. A partir d’allà tot són escolars a banda i banda, com en el final d’una etapa de muntanya del Tour, encara que posats a demanar podria ser el grupet de gent que acompanya els Coldplay al videoclip de A Sky Full Of Stars.

Al carrer hi ha alumnes i mestres de tots els sistemes educatius, i el francès compta amb el delegat Denis Dekerle, el director del Lycée, Olivier Salvan, i el principal adjunt, Nicolas Cante. A la plaça del Consell hi ha gent gran amb el seu president, Fèlix Zapatero, i la representant d’Ordino, Lourdes Riba. Ve el conseller comunal ordinenc Jordi Serracanta en qualitat de capità del sometent i es fa una foto amb la Lourdes i amb la també consellera Cristina Montolio, l’Ordino Power! Exclamen. Algú pregunta com és que no han convidat els consellers a l’acte. La resposta queda flotant, està flotant en el vent, parafrasejant Bob Dylan.

Entren a la plaça els escolars. Tots amb la seva gorra menys un. “I la gorra? Què vam dir?”, li etziba la mestra. “Després no em diguis que tens mal de cap”, afegeix. Una altra mestra explica que els últims dies han estat estudiant amb els alumnes el coprincipat.

No hi ha ni una ombra a tota la plaça. Allà hi ha els alumnes de l’Agora International School i els de l’Escola Nostra Senyora de Meritxell amb l’Aina i el Pere al capdavant. En un racó els socorristes en equip, l’Elsa i el Lupi. S’acosta una senyora que pregunta qui són els capitans Mustafà. Per deducció han de ser els que porten la faixa lila. Almenys és la que porta la capitana laurediana, Eva Ramos, que confessa estar molt emocionada perquè una dona ocupi el càrrec. Per la massanenca Beth Rossell, “el sometent és l’exèrcit d’Andorra”.

La calor augmenta i els escolars comencen a desfilar cap al col·legi. Són substituïts per un ampli grup de turistes xinesos ben equipats amb barrets i amb mascaretes. Un policia se’ls mira. És secreta que “no tiene marcas, pero to’s saben que es policía” com a la cançó de Pedro Navaja.

Entre els assistents, l’alcalde de Tivissa, Joan Cedó, bon amic de Serrano Pentinat; i l’enviat de la Santa Seu, monsenyor  Roman Walczak,  que per als més grans, i especialment les dones, podia recordar a Richard Chamberlain, el protagonista de El pájaro espino. Walczak té números per a ser entrevistat i una periodista pregunta en quin idioma parla. 

Cap problema si tenim en compte que el bateig de l’Esperit Sant va permetre als apòstols parlar en múltiples llengües, i el Vaticà no en deu ser una excepció. S’expressa en castellà per afirmar que “tenir un copríncep episcopal és una cosa molt important que cal continuar”. Llàstima que faltés una mica més de presència ciutadana, però és que feia tanta calor com en una novel·la de Tennessee Williams. Semblava que Déu hagi demanat hores extra per ampliar l’infern encara que tot canvia quan el copríncep surt a saludar a la plaça. Una dona, després de donar-li la mà emfatitza que la del coprincipat “és una institució que cal potenciar” mentre que un nen diu que “és un dia especial”. Acalorats però contents. I Michelle Pfeiffer era un miratge com la previsió d’una assistència multitudinària.