Et lleves al matí amb la notícia que ha mort Jane Goodall. Després de glossar la vida de la primatòloga que es va arribar a Andorra, l’any 2023, el programa emet un tall d’una entrevista que li havien realitzat on s’acomiada dels oients en idioma ximpanzé. Una nota simpàtica que intenta treure ferro a la tràgica notícia. Els podria dir que surto de casa intentant imitar aquell so, i no s’equivocarien. El problema és que si jo decideixo parlar la llengua dels micos, em mirarien malament. 
A la tarda, a la sala Sant Domènec  de la Seu, acte institucional d’alçada.  Aprofitant que aquest any es compleixen cent anys de la mort de Josep Zulueta, la ciutat ha decidit concedir una medalla, a títol pòstum, a aquest il·lustre conciutadà, fundador de la cooperativa del Cadí, una de les empreses més importants del territori. En Carles Gascón, que n’havia sigut empleat, presenta la biografia després d’investigar aquesta polièdrica figura, nascuda a Barcelona però que va canviar el destí de les nostres comarques oblidades.  L’anecdotari d’una vida tan polièdrica és prou sucós com per sortir de la sala havent comprat el llibre. Només n’apuntaré dues que em van obrir els ulls a enigmes que jo també arrossegava des de la infància. Així, de petit, la plaça que s’havia dedicat a Josep Zulueta, que ara gaudeix d’un carrer, jo també l’havia anomenat plaça “silueta”. Un lloc on, de ben segur, tots havíem anat en un moment o un altre a saludar com si fóssim la Jane Goodall, i això que ni sabíem que existís i que podria definir gairebé del tot el que sabíem del personatge. En tot cas, cal apuntar que en Carles també ha aconseguit que dos vessants de la descendència d’aquest prohom, que no es coneixien abans, es trobessin per aquest esdeveniment. Una d’elles fins i tot havia creuat la bassa per a aquest esdeveniment tan especial,  ja  que eren originaris de Mèxic.
En sortir de la sala, al costat de la catedral, una quantitat ingent de persones força superior a la que es congregava en l’edifici estava duent a terme una manifestació pro Palestina. Era un moment intens, i les intenses proclames se succeïen amb els profunds silencis. 
Sense poder-m’hi aturar, donat que arribava tard al cineclub, em vaig atansar fins als Cinemes Guiu. A la sala principal es presentava L’estafador que va voler ser rei. Una mena de biografia de qui va ser Borís Skossyref, que va intentar aconseguir el tron d’Andorra amb el nom de Borís I. El primer que em va passar pel cap és si ambdós personatges havien coincidit en el temps. De fet, dijous passat, i en circumstàncies diferents, sí que coincidien. El cas és que, el regnat d’aquest controvertit individu només va durar quinze dies. Del set de juliol del 1934 al 21 de juliol, dates que convertien en impossible la coincidència en vida. 
Però el meu destí no era aquesta pel·lícula, sinó la que va permetre a Albert Serra guanyar la Petxina d’Or a Sant Sebastià l’any passat. Abans de començar, però, vaig escoltar com una espectadora demanava a una altra, “què collons és això del rei d’Andorra que fan aquí a baix?”, referint-se a la sala gran. Un comentari que em va fer entendre com eren de diferents els mons que en poca estona havia trepitjat, que fins i tot es podien ignorar sense que s’esdevingués cap catàstrofe.
El cas és que un cop acabada la pel·lícula d’Albert Serra dedicada al món de la tauromàquia, vaig anar cap a casa intentant assimilar tanta informació. En aquell moment em va tornar al cap un dels vídeos més coneguts on apareixia un ximpanzé que, després de ser alliberat, s’abraça de manera espontània a Jane Goodall. I vaig pensar que jo també necessitava una abraçada com aquella i va ser el primer que vaig fer-li a la meva dona en entrar a casa.