Clara Arbués: “L’espectador se sent petit davant d’una obra d’art. Això s’ha de girar”

El Museu Diocesà de l’Alt Urgell és fruit dels criteris dels vuitanta. Està ‘demodé’, diguem-ne, i demanava a crits la profunda renovació que ara s’emprèn i que va més enllà d’habilitar un nou espai, la capella de la Pietat. Ho explica la delegada de Patrimoni del Bisbat i directora tècnica de l’equipament, Clara Arbués.  “Un museu del segle XXI no és tenir unes peces a la paret, un museu no és un magatzem”, recorda. 

Obres al museu.
Necessitava una reforma perquè la museografia, la presentació museística, està absolutament obsoleta: les sales es van habilitar als vuitanta. Hi ha una caducitat de les presentacions als museus en general. A banda, la proposta ja era caduca al moment. Sense un discurs molt evident, només una col·lecció penjada en una paret. 

Les formes de concebre un museu han canviat. 
Les vitrines, ja es veu. Els vidres et reflecteixen i de vells que són ja no deixen veure. Com la resta d’elements de presentació, com ara la il·luminació. D’altra banda, la qüestió discursiva. L’arquitecte a qui li van encomanar el projecte va agafar les peces i les va distribuir segons el seu criteri, seguint un discurs  cronològic: romànic, gòtic i poca cosa més. 

Quedava fora...
...l’art d’època moderna sobretot. Uns retaules de les valls pirinenques, del segle XVI, sense una entitat, com si fossin gòtics. En fi, no sabia de museus. 

Quins són els nous criteris?
Un museu no és un magatzem. Hem de comunicar. Hem de situar el visitant al centre, no l’obra. Un canvi de mirada que costa perquè el visitant se sent petit, delectat per la contemplació, uah! Però això s’ha de girar. 

Museus antropocèntrics. 
Exactament. No objectecèntrics, que és el que han estat convencionalment. Els d’art: l’hem de baixar del pedestal, fer-lo comprensible. Des del punt de vista iconogràfic i del valor artístic. 

A banda, la restauració.
Aquí tenim obres que han vingut en bona part de parròquies i mai havien estat intervingudes. Abans d’atacar la part d’obra hem treballat la col·lecció: tenir-la molt ben documentada i restaurada en la mesura que podem. Fa anys. Veníem d’una gestió del museu no tècnica: el portava un mossèn, no personal especialitzat. 

Faltava molt per documentar?
Molt, sí. Veníem d’un desconeixement. Era una col·lecció no gaire ben conservada que calia posar al dia i de la qual sabíem molt poques coses. S’havia documentat superficialment, sí, cap al 2000. Tenim una col·lecció  relativament petita, per sort (riu), unes 1.400 peces, que és fàcil de conèixer. La restauració és un esforç: hem començat per l’art d’època moderna, renaixement i barroc, produït a la Seu d’Urgell. 

Què ens diu tot el conjunt?
Ens diu que tenim una catedral romànica amb unes col·leccions de l’època molt potent: hi destaca el Beatus, és clar, però també hi ha peces com el conjunt de lipsanoteques que es van trobar als seixanta a la catedral i és un conjunt únic, amb vasos aràbics, un petit flascó d’ivori... són meravelloses. 

La joia de la corona.
El romànic, sí, però també es manté el vigor en el gòtic, encara que no sigui ja el nostre període, amb peces com són el missal del bisbe Galceran de Vilanova. Però hi havia una etapa desconeguda o que no s’havia posat en valor, aquesta etapa moderna, quan es fa la capella de la Pietat, a partir del segle XVI. És un moment de renaixement de la catedral, amb figures com el mestre de capella Joan Brudieu, o Jeroni Xanxo i els retaules que se li encarreguen. O el de Pere Nuñes, que no és aquí, sinó que a Terrassa, crec, però que es construeix aquí. 

Estava en general poc valorat arreu. A Andorra també. 
La catedral és reflex del Pirineu: el moment àlgid és el romànic, amb obres molt rellevants i amb molt valor artístic i patrimonial. Després hi ha el moment del renaixement, la Pietat estaria més aquí, i el barroc, moment de creixement econòmic i important a l’Església perquè és el de la Contrareforma, quan canvia la litúrgia i demana que els temples s’ornin, s’afegeixen devocions, cors... una segona etapa d’esplendor de les esglésies del Pirineu. 

Però mal conegut.
Tota la redescoberta de la Renaixença posa en valor aquell moment de naixement de la cultura nacional: es remunta al passat medieval i posa el romànic al centre. La part barroca més aviat es vincula amb una decadència. Integrats en una corona hispànica i l’art del moment és ara quan s’ha de començar a revaloritzar. Per això nosaltres, en una catedral romànica, comencem la reforma per l’època moderna. Sembla un fet insòlit. 

Paradoxal.
Ens permetrà posar al centre tota la col·lecció dels patriarques i profetes, una col·lecció de setze teles brutals que estaven aquí però disperses; superinteressants, tot i que no sabem de qui són. 

Aquest pòsit ideològic...
Nosaltres no estem aquí. Era cosa molt de principis de segle XX, però va anar calant. Per això és tan important un estudi com el de l’art d’època moderna fet a Andorra: el nostre el va estudiar el mateix equip d’especialistes [de la Universitat de Girona]. La idea és fer-ne un catàleg, però pas a pas.

Per acabar: les ninetes dels seus ulls?
El Crist d’Olp per a mi és magnífic: procedeix d’un davallament de molta qualitat. I les lipsanoteques, una joia. I tenim en restauració el retaule de Cubells, de pedra: és magnífic. 

L’assignatura pendent dels museus és la gent de casa. 
Tal qual, sí, sí. El nostre és un museu que es troba dins d’un monument i els visitants són essencialment turistes. Calia un treball tècnic, una crida per obrir les portes a la gent de la Seu, que la catedral la viuen d’una altra manera, en funerals i casaments. 

Un repte.
La candidatura a la Unesco ens dona l’escenari perfecte.