Diari digital d'Andorra Bondia
El Consell General es a afegir al centenari de Kirkup amb una exposició que es va allargar de l'abril al setembre del 2018.
El Consell General es a afegir al centenari de Kirkup amb una exposició que es va allargar de l'abril al setembre del 2018.

L’últim blasfem d’Albió (vivia a les Bons)


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: SFGA

Gibert analitza el lloc que ‘L’amor que gosa...’, objecte d’un cèlebre procés als anys 70, ocupa en l’obra de Kirkup.

Les efemèrides i les xifres rodones tenen aquestes coses: en vida no li vam fer a l’encampadà James Kirkup gaire cas. Per no dir que cap. Va ser morir, i sobretot complir-se’n els cent anys del naixement, i organitzar-li un Any com se n’han vist pocs per aquí dalt. Cap, de fet. En qualsevol cas, després de l’exposició de l’any passat al Consell General i de la traducció de An Island in the Sky, el poemari andorrà que es va presentar la setmana passada al Rosaleda, ja no podem al·legar ignorància. Kirkup és definitivament un dels nostres. Dels nostres homes de lletres. Probablement, un dels més prolífics, amb el permís de Lluís Capdevila -si algun dia se n’arriben a publicar les oceàniques memòries, és clar. I sens dubte, qui té un lloc més prominent en la crònica judicial britànica, perquè el cert és que el seu lloc en la poesia anglesa del segle XX és més aviat escarransit.

Ho diu el també poeta Manel Gibert, que li consagra l’estudi introductori d’Una illa en el cel i possiblement qui més i millor s’ha acostat entre nosaltres a l’obra de Kirkup: “Diria que no se li ha reservat el lloc que mereix en el Parnàs anglosaxó. Però no ho tenia fàcil: és un autor que està contra el sistema, individualista, pacifista a ultrança i objector de consciència que durant la II Guerra Mundial va ser condemnat a treballs forçats...” Virtuts a les quals cal afegir una insuperable, enjevable vocació a la rebel·lia que el va dur a allunyar-se dels cenacles literaris, a dir pestes dels seus coetanis de The Movement, dels New Apocalyiptics i dels Angry Young Men, i que va reblar amb la renúncia a la plaça de professor a Cambridge i a publicar a l’Oxford University Press. Per no parlar de l’exili japonès. 

Un gloriós outsider, conclou, que beu més de la tradició poètica europea i americana que no de la britànica –“Més Auden que Dylan Tomas, per entendre’ns”–, però que va ser un “innovador radical”, que “inventa i poetitza matèries inaudites com ara un vol en aeroplà, una relació homosexual explícita que a l’època era delictiva, o una operació a cor obert”, i que utilitza “magistralment” el sonet, l’estança i el vers lliure.

Tot això va pesar menys que la vocació a la misantropia que va cultivar tota la vida, i l’escassa, per no dir nul·la habilitat a mimar els contactes, amb les nobles i altes excepcions de Joe Ackerley (Mi perra Tulip) i de E. M. Forster (Maurice). Resultat: “Hi ha autors en la meva opinió menors que li van passar al davant i que es van convertir en glòries oficials perquè es van col·locar millor i van vendre més”. Si ho mirem per la part positiva, potser va ser precisament tot això el que va fer que el bon Kirkup s’acabés instal·lant en un àtic de les Bons. Tot això que hi hem guanyat.

Però si en tornem a parlar avui és per recordar aquest lloc de privilegi que ocupa en la crònica judicial de Sa Graciosa Majestat. Va ser el 1976, quan un poema seu, The Love That Dares to Speak Its Name, va ser publicat a la revista Gay News. Val a dir que el poema és una fantasia eròtica (homoeròtica, naturalment) del centurió romà que assisteix a la crucifixió de Jesús –enlloc diu que sigui Longinos!– i que segons la portentosa i atrevida imgainació de Kirkup es va passar mitg Nou Testament per la pedra: des d’Herodes i Ponç Pilat fins a Joan el Baptista, Pau de Tars, l’“atractiu” Judes i, glups, el mateix Crist. Si els interessa, Txema Díaz-Torrent, el traductor d’Una illa en el cel, n’ha fet una versió fidelíssima.

El cas és que la National Viewers and Listeners Association (!) el va portar com si diguéssim a la Batllia emparant-se en una Blasphemy Act que es remuntava al... 1697. El cas es va resoldre dos anys després amb multa (500 lliures) i pena de presó (nou mesos) per a l’editor, i la prohibició de publicar el poema. Prohibició que, per cert, va continuar vigent fins a la derogació de la Blasphemy Act, el 2008.

Curiosament, el mateix Kirkup considerava The Love That Dares... un fracàs, diu Gibert. Mai no el va recollir en llibre i, tot i que no se n’avergonyia, les poques ocasions en què s’hi va referir va ser per lamentar aquell episodi. És un poema “agosarat, ben construït i original, en la línia reivindicativa i subversiva del moviment gai a l’Anglaterra punk pre-Thatcher però de vàlua literària discutible”, diu Gibert. El considera també és un poema “anecdòtic” i “menor”, i creu que “si no fos pel rebombori que va aixecar el cas, hauria passat desapercebut”. Per tot això, és “injust” que faci ombra al conjunt de l’obra de Kirkup.

De fet, especula, “el problema és que toca la figura de Crist: si el blanc hagués estat la Reina, a la manera de Sex Pistols, segurament no hauria arribat als tribunals”. Ni, amb tota seguretat, n’estaríem parlant avui aquí, cosa que d'altra banda, probablement a Kirkup no li hauria fet gaire gràcia. Prometem que serà l’última vegada.

Kirkup, el ‘Times Literary Supplement’ i Andorra

No va ser Una illa en el cel l’únic servei literari que Kirkup ens va prestar. Entre la seva molt prolífica obra hi ha un raconet per a la crítica que esporàdicament exercia en una institució com una casa de pagès com és el Times Literary Supplement (TLS): al número del 4 de febrer del 1983 hi va col·locar una ressenya de Poemes per Andorra, el patracol –mig miler de pàgines– publicat el 1981 pel Comú de la capital que pretenia ser una mena de qui és qui de la poesia nostrada. Kirkup, apòstol com és sabut del haiku, s'hi va interessar especialment per l’Agustí Bartra dels Haikus d’Arinsal, i hi té paraules amables per a Anton Carrera, aleshores professor al Sant Ermengol, que acabava d’estrenar Nívia, la col·lecció de poesia de Serra Airosa. I poca cosa més, perquè la ressenya, localitzada a l’hemeroteca centenària del TLS per mediació d’Antoni Morell, és més aviat succinta. També ens toca, més de lluny que de prop, la necrològica, probablement el gènere periodístic més anglosaxó, que li va dedicar a Martí i Pol a The Independent.

D’altra banda, i tornant a Gibert, aprofitarem per consignar aquí no només la pròxima publicació de Al sol que bat la penya, que amplia i completa A l’ombra del solstici, sinó també la inclusió de Nits, un dels poemes de Blaus a la deriva, a Iberoamérica Lee. Celebraciones, acabat de sortir del forn i amb què l’Organització d’Estats Iberoamericans commemora els seus primers 70 anys. Gibert hi comparteix índex amb mig centenar de poetes d’aquest costat de l’Atlàntic i de l’altre, incloses –atenció– patums  com Rubén Darío, Unamuno, Alfonsina Storni i Camoes! Com per no tenir la vanitat legítimament pels núvols!

Andorra
les Bons
Encamp
Kirkup
Morell
Gibert
Díaz-Torrent
The Love That Dares To Speak Its Name
traducció
blasfèmia
Albió.
Mi perra Tulip
Maurice
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic