Marta Mathéu, soprano: "Els estudis musicals, jo els giraria com a un mitjó"

Marta Mathéu (Tarragona, 1980) obre demà la dotzena edició del FeMAP, el Festival de Música Antiga dels Pirineus. Una inauguració que canvia la catedral pel Seminari per causa de la festivitat de Sant Ot. La soprano, un dels valors en alça de la música catalana, passa pel festival per segon cop, ara com a cap de cartell: un reflex de com s'ha enlairat la seva carrera. "La contractem ara perquè en poc temps ja no ens la podrem permetre", reflexionava el director artístic, Josep Maria Dutrén, en presentar la programació que ella encapçala.

No és pas la primera vegada que la veiem per aquestes terres.
A la Seu i a Puigcerdà ja hi havia cantat, però a Sant Feliu de Pallerols no hi he anat mai. És un aspecte molt maco d'aquest festival, que permet descobrir nous indrets, tant als intèrprets com al públic. Veig gent que diu "Au! Anem al Pirineu a fer un cap de setmana lúdic-festivo-musical". Va començar a poc a poc, però ara ja és un referent, tot i centrar-se en un àmbit tan concret de la música, la música antiga. És una boníssima oportunitat per conèixer noves formacions, músics de fora... això afavoreix que hi hagi molts intercanvis.

Ni és el primer cop que passa pel FeMAP.
Vaig venir ja fa uns anys, com a convidada de Vespres d'Arnadí, amb un programa dedicat a Domènec Terradellas. Vam estar a Bagà, Berga i la Seu. Penses: bé, hi haurà poca gent, amb concerts tan específics. I no, no, no, n'hi ha molta gent, ve gent que l'interessa la programació i, sobretot m'agrada molt del director artístic que sempre deixa carta blanca i s'esforça per innovar, buscar, recuperar. Això fa que cada cop puguem trobar molta més música, com és el cas del nostre concert, que se centra tot en la recuperació de patrimoni, gràcies a Xavier Pastrana, que és qui lidera la producció.

Han recuperat un motet en honor a Santa Tecla.
El programa té un fil conductor que arrenca de la catedral de Tarragona, passant per la de Toledo i acabant a Nàpols. Hi ha mestres de capella de Tarragona i van anar a estudiar a Nàpols. Interpreto les Lamentacions del Profeta Jeremies, de Francesco Durante. Per cert, que tot és repertori nou per a mi, excepte una peça de Terradellas precisament. Quan et poses a treballar el repertori, penso en la inversió, el treball que hi has de fer; però després comences a trobar paral·lelismes amb altres autors, vas afegint, sumant al teu repertori. És un programa que tinc moltes ganes de fer, amb una formació molt petita, on tots ens coneixem, ens comuniquem bé, gaudim, i això el públic ho percep. I tinc unes ganes d'anar cap al Pirineu per oblidar-nos d'aquesta calor!!!!

Imaginem, imaginem. Detalli'ns una mica el repertori, per obrir boca.
Partim del Motet de Santa Tecla, que obre el concert. Té un aire com de minuet, una cosa molt fresca, un tastet de la partitura recuperada de Joan Rossell. Hem buscat l'equilibri, el canvi de ritme, i de l'aire de dansa passem a l'Immenso amor de Jaime Casellas, un solo amb flauta, i a una obertura de Josep Duran, un allegro. El punt central és el moment zen, diguem, el de les Lamentacions, que ràpides, ràpides, no ho són, és clar. Té un caire místic. Una certa ressemblança amb l'Stabat Mater de Pergolesi. Acabem amb el motet Plaudite, el primer número, de Terradellas, una música amb molta vida: a la partitura posa spiritoso. Por todo lo alto.

El seu pas pel FeMAP, del primer cop a ara, reflecteix la seva carrera, com s'ha enlairat.
El primer cop jo venia com a convidada, sí. Quan en Josep Maria Dutrén em va dir que seria cap de cartell vaig dir "vols dir?" Però bé, el fet que et donin llibertat per muntar el programa ja estira de tu. Amb l'honor i la responsabilitat de ser cap de cartell, és clar.

Què posa una nena petita a cantar i a dedicar-s'hi, amb l'esforç tan gran que exigeix?
M'agradava molt i a casa hi havia molta afició a la música, així que l'acompanyament familiar fa molt, sobretot quan ets adolescent. Si tens potencial, per què deixar-ho? I per a mi és vocació i és passió. Amb vuit anys ja cantava l'Ave Maria de Gounod i, bé, ja era un presagi. Amb dotze anys em va escoltar la professora del Conservatori de Tarragona i va dir: vine en quatre anys, que la veu estarà més madura. Després vaig veure que m'hi dedicaria: que és difícil i el mercat molt competitiu? També, però amb esforç i perseverança es pot aconseguir. Sempre, sempre, amb dosis de realitat, de saber on estàs. A tots ens agrada somiar, però... I necessites treball i trobar-te amb la gent adequada per consolidar una carrera. Ara miro enrere i penso que he fet moltes coses i m'ho he passat molt bé... i aquí estem.

Iniciant la pujada a la cresta de l'onada.
Bé, això ja... Però em sento recompensada pel públic, sí. Que vingui als concerts, que t'aplaudeixin... És clar que no cada dia ho fem igual, som persones, no poses el play i sona igual un cop i un altre, que a vegades la gent sembla malacostumada.

De Tarragona va marxar a València: un lloc on la música fa xup-xup.
Hi vaig anar per la professora, Ana Luisa Chova del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo. Veia que els seus alumnes ja abans d'acabar estaven en produccions professionals, tot just com em va passar a mi. Tenir la sort de poder posar en pràctica els coneixements que vas adquirint ja et dóna un gran impuls. Com en el cas del vent metall, a la Comunitat Valenciana, els certàmens de bandes són espaterrants. Gent amateur que amb vuit anys ja agafa una trompa, un clarinet, una trompeta, i de gran, un és advocat, un altre és forner i l'altre és administratiu i es troben en aquelles societats musicals per gaudir tocant. Al marge dels que són professionals i tenen plaça fixa, per exemple a la Banda Municipal de Barcelona.

A Catalunya...
Bé, és com aquí passa en altres àmbits. Com els cors amateurs. Com l'Orfeó Català. Fan la seva vida professional, però després canten una Novena de Beethoven.

Però no es respira tanta música, la formació no és tan generalitzada, o sí?
Allà diuen "aquest xiquet neix amb la trompeta sota el braç", en comptes del pa. Amb mesos ja li regalen un timbal. Jo sóc docent al Conservatori Superior del Liceu i em trobo que hi ha molta competència, cada cop més, la gent s'ha de preparar molt, molt, més. Els estudiants a vegades no tenen les eines per seguir. O la manera en què està tot plegat enfocat no és el millor camí. Em trobo amb plans d'estudi, amb maneres de treballar que... si em donessin carta blanca per reorganitzar els estudis musicals, els giraria com un mitjó, les lleis educatives, a les titulacions...

Tornant a vostè com a cantant: aquí farà un repertori de música antiga, però la seva carrera és molt versàtil. Enamorada d'alguna cosa en particular?
Sempre m'ha agradat tot gènere i estil, m'hi he trobat còmoda, he estat de ment oberta i he pensat què li va bé a la meva veu, sense tancar-me portes. Cantar Bach em va bé, estic a gust i m'agrada? Doncs ho faig. La Sibil·la? Doncs fet. Jo em deia "Wagner? No podré mai" i ja veus, ho he fet, sí. Quan tens les eines no ha d'haver-hi problemes. És clar, hi ha els puristes...

Ai, els puristes!
Gent que no són cantants, ni músics, sinó historiadors, periodistes, musicòlegs com a molt... crítics, en fi. No diré noms, eh, però en tinc uns quants, uns quants. M'han encasellat. No, jo també he tingut la meva carrera operística: que no l'he desenvolupat a Catalunya i tu no te n'has assabentat? Potser, no és el meu problema. L'any passat, un any abans de fer la Norma al Liceu, ja m'havien crucificat. Tenen les seves idees, la seva manera de veure la música. Jo no imito un altre cantant, ni faig igual, faig la meva versió segons el meu treball musicològic, vocal... No és sols obrir la boca i a bramar, que és el que esperen alguns. Tens en compte la bellesa de la melodia? Se n'obliden. Així que jo penso "Marta, no et tanquis portes", tot i que algunes coses les he provat i no han funcionat. Doncs no passa res. A mi m'agradaria cantar la Reina de la Nit, però la meva tesitura no em dóna. Enhorabona a qui la pot fer.

Obrir-se de ment, bon consell per al públic: atregui'ls al festival, que algú s'espanta amb això de la música antiga.
Pensen que no l'entendran i no, són els avantpassats, els pilars, dels compositors que escoltem avui en dia. En la clàssica, vull dir. Què se sentia a la Seu quan es va construir la catedral? I al llarg dels segles? Obrim les orelles, trobem similituds amb autors més coneguts i vinguem a passar una estona estupenda.