“Qui diu ‘m’he avorrit’ és que no ha vingut al festival del joc”

A jugar! Com en aquell programa televisiu. O més: Marc Travé i Pablo Giménez són els factòtums del Festival del Joc del Pirineu. Organitza l’Ajuntament. Tres setmanes de propostes. Del 5 al 7 d’abril, la gran mascletada final

Com es presenta aquesta vuitena edició?
Marc Travé: Amb perspectives de creixement importants. Amb novetats en oferta, en places, en editorials, en espais i metres quadrats, en restaurants per al joc de taula, en comerços per al joc dels aparadors... i estem orgullosos de convertir el festival en una proposta molt més inclusiva. 

Espai, per curiositat?
Pablo Giménez: Cap als sis mil metres quadrats, repartits per tot el nucli antic de la Seu, en diferents edificis, places i carrers. 

Posar una ciutat a jugar. 
M. T.: Ha estat sempre l’objectiu, sí. El model que ens inspira és el festival de còmic d’Angulema. Ho hem volgut reproduir, però des de l’àmbit del joc de taula. 

Evident, d’inici? Un lloc petit, al Pirineu...
P. G.: La idea, de fet, va sortir de Quimera, la productora, sí, però també de Carli Farràs, de l’Ajuntament. Van pensar que era una bona idea una petita fira o festival. Era el 2016. I d’un sol edifici, amb por per si omplirem o estarem aquí mirant-nos els uns als altres... Però va ser un èxit rotund i ha anat creixent. L’any passat vam tenir més de 8.200 visitants. 

Però no se’n va de les mans. 
M. T.: Sempre en voldríem més, oi? Recordo la primera edició, sols a Sant Domènec, que ens vam dir “portem algun joc que ens agrada a nosaltres, per si ens passem el cap de setmana jugant tu i jo”. 

I no! Què farem enguany?
P. G.: Uf! És que és moltíssim, hi ha un munt d’activitats. Hi ha zones de joc familiar, avançat, al carrer, tradicionals, jocs gegants i de fusta. A banda, la zona dedicada a persones amb alta sensibilitat als estímuls, amb trastorn de l’espectre autista, perquè puguin jugar tranquils. També una zona adaptada a persones amb disfunció visual, amb jocs redissenyats o dissenyats. 

Era important, oi?
P. G.: Per a nosaltres, molt.  Un festival de joc ha de ser el més inclusiu possible. 

Ha estat complicat?
M. T.: Sí, sí. Tots els festivals ho haurien d’intentar, i l’Ajuntament ho comparteix, per això tenim altres activitats, com les xerrades. Dues estan impartides pel NeuroPGA, un grup d’estudi de la Universitat de Lleida, que analitza quines aplicacions tenen els jocs de taula en persones neurodivergents. També vindrà una mestra que farà aquestes activitats dins de l’aula. 

Però per què és complicat?
P. G.: Vulguis que no, en organitzar aquestes activitats, en no ser tu una persona amb aquesta disfunció, t’és molt difícil posar-te a la seva pell. Però hem demanat ajuda a gent molt experta. Ara bé, ens queda molt per aprendre’n. 

M. T.: A banda, com a festival, ocupem molts espais, i això suposa una dispersió també de recursos. Incloent-hi  grups no majoritaris, dediquem esforços per a una densitat d’usuaris molt menor. Però satisfets.  

Ens hem quedat a mitges amb les propostes.
P. G.: Presentació de jocs, com l’Espanya 1936 o  el de Guillem Coll i Ferran Renalias, a banda de les experiències lúdiques singulars, com els torneigs. Són propostes que no pots desenvolupar a casa teva, a casa pots participar en un joc ambientat en l’edat mitjana, però la cosa canvia si ho fas en un celler medieval, a la llum d’espelmes i amb tast de formatges. És un llistat amplíssim, com podreu veure al web del festival. 

Qui no troba el joc és perquè no vol.
P. G.: És la idea. Qui diu “m’he avorrit” és que no ha vingut al festival. 

Què més en destaquem?
M. T.: Les xerrades. Són tremendament interessants, en la línia d’exposar que el joc és un element de cultura. A banda, els dos pòdcasts, que donaran oportunitat de veure els budells als mitjans de comunicació, encara que siguin mitjans alternatius. 

Ho tenim clar, tots, que el joc és cultura?
P. G.:  Moltíssim. 

Vostès sí, però la resta?
P. G.: Hi ha gent a qui encara li costa, és cert. És curiós que es reconegui com a element cultural el videojoc i no el joc de taula. De les administracions públiques, parlo. Per cert, nosaltres diferenciem entre el joc i l’aposta. Els anglesos ho tenen fàcil, diferencien entre gambling i playing. Potenciem el joc, no les apostes. 

M. T.: No considerem que sigui jugar. El joc és cultura. Però no juguem a la loteria, apostem a la loteria. 

No hem ni gratat la superfície del programa. 
M. T.: Cert. Tenim els campionats, com la Batalla de genios. S’hi han incorporat noves editorials i continuen les que ja venien. Farem activitats a les escoles durant les setmanes prèvies –i enguany incorporem infantil també– des del 18 de març, experiències singulars o altres propostes pràcticament cada dia. La gala de premis, amb 19 categories i televisada en streaming... En fi, molta cosa per detallar-la. 

Per a la ciutat suposa...
P. G.: La Seu d’Urgell coneix molt bé el seu festival. Penseu que hi participen 46 comerços, en el joc d’aparadors, o que vuit restaurants adapten la carta. Així que la ciutat ja concep que el joc és cultura, i la quantitat de gent que hi ve  és un incentiu molt potent.