Sergi Mas inèdit: Sant Julià, portalada d’Andorra (I)

Sabia el lector que molt abans que les denominessin les Xemeneies de les fades els en deien Soldats de Carlemany? I que la Dama Blanca era la Senyoreta? I que l’emperador passava els estius al Pui d’Olivesa? El Sergi Mas narrador evoca des d’avui durant tota la setmana un grapat de lle-gendes lauredianes i les il·lustra amb el seu inimitable estil.

El títol Portalada d’Andorra encapçala una sèrie de petits articles dedicats a relatar històries de l’antigor, històries narrades de memòria, o sia, sense gaires garanties que es recolzin en documentació fidedigna. L’autor d’aquestes narracions no gaudeix de cap titulació acadèmica, no és res més que un refotut diletant interessat per les velles contalles. Una altra consideració: el seu mètode de treball és gairebé sempre que el seu escrit acompanyi un tema dibuixat. Ja sap que primer és la lletra i després la imatge, però què voleu que vos diga, mentalment ell ho veu d’aquesta manera.

Tornem al títol de la capçalera. El dibuix representa la sòlida porta sostinguda entre dos pilars i una gruixuda llinda coberta de llosat. La porta que barrava (o obria) el camí ral, l’única via pública que comunicava el nostre país. Aquest portal responia al consell de no fer fàcil l’entrada a les Valls Neutres, tal com recomana la bíblia andorrana, el Manual Digest. Al costat del portal hi havia una colossal palanca de fusta per passar a l’altre costat de la vall. Existeix un famós gravat francès en què es veuen de cara a la Ribera de l’Urgellet ambdós elements: el pont i el portal, transitat per nombrosos vianants, entrant i sortint del camí ral. El portal fou derruït el 1912. La palanca, trenta anys després, exigències de la modernitat. Ara mateix, tant a l’entrada com la sortida sovintegen els embussos causats per la gran quantitat de visitants que ens envaeixen. Pacíficament, per fortuna.

Si mirem enrere, en canvi, comprovarem que eren escassos els visitants que s’atrevien a visitar aquestes exòtiques contrades fa poc més que una centúria. Alguns hi feien estades més o menys llargues, com el viatger i fotògraf anglès F. H. Deverell, que vingués en diverses ocasions a finals del segle XIX, que escrigué sobre aquella aïllada Andorra i que també la fotografià. És ell qui per primera vegada, gràcies a les confidències que li feren durant una lifarra uns amics lauredians, anomenà la Senyoreta, ésser mitològic que defensava les llibertats del país i que castigava els que volien envair-lo i avassallar-lo. A aquest ésser fabulós se l’identifica com la Dama Blanca, com n’hi ha tantes a tot Europa. Però a les valls lauredianes li’n continuen dient la Senyoreta. La situen damunt d’un roquissar de riu d’Auvinyà, sempre en atenta vigilància. Just al davant, a l’altre costat del Valira, s’aixequen uns altres guardians, els Soldats de Carlemany, plantats davant la vall des de la Moxella. Adaptat del francès, ara en diem les Xemeneies de les fades. Però on ens equivoquem: són els guardians que l’emperador de la barba florida va deixar de guàrdia perquè barressin el pas als alarbs si és que mai tornaven. 

Més amunt, destaca dalt d’un tossal una gran casa amb una capelleta al costat. És la Casa de Carlemany, altrament coneguda com el Pui d’Olivesa i on avui en lloc d’oliveres hi ha vinyes. Doncs bé, en aquesta casa, adés fortalesa, es diu que hi passava els estius Carlemany amb el detall que cada matí pouava aigua de la Valira per arreglar-se la frondosa barba des d’una finestra de la fortalesa.

Un d’aquests comptats visitants que tinguérem quan encara existia l’emblemàtic portal, i que segurament el traspassà el juny del 1902, fou la periodista novaiorquesa Lucia Purdy, corresponsal de la revista nord-americana Harper's Magazine. Em permeto reproduir literalment part de l’escrit en què relata el viatge a Andorra, que reedità, traduït al català, l’amic Casimir Arajol: “Als Pirineus hi ha una petita república, observada des d’una banda per Espanya i per França des de l’altra. Com grups de sentinelles, al voltant s’alcen les muntanyes particularment impracticables del territori, mentre a sota la vall tranquil·la dormiteja sense que la destorbi ni el més petit eco del món exterior però no gaire remot. Així, durant més de mil anys, sense haver perdut ni un dia la independència que va adquirir de bon grat i pagat el preu de caure en l’oblit”.

A la periodista nord-americana costa poc d’imaginar-la com una noia rosseta, donant innocents saltets en  caminar, com en aquelles delicioses pel·lícules de cinema mut. És d’admirar la seva intuïtiva sensibilitat expressada en unes poques paraules com de visionària. Veu sentinelles on s’alcen les muntanyes i no hem perdut ni un dia d’independència. Cal suposar l’efecte que li hauria fet a la reportera de Nova York l’equivalent andorrà de l’Estàtua de la Llibertat, símbol dels EUA.