El rol de l’Institut Nacional de l’Habitatge

La renúncia del director de l’Institut Nacional de l’Habitatge (INH) ha tornat a posar damunt la taula el debat sobre la necessitat i rol d’aquest organisme, hereu de l’Oficina de l’Habitatge creada el febrer del 2020 amb l’objectiu que les persones que ho necessitessin poguessin dirigir-s’hi i aclarir els seus dubtes en matèria d’habitatge. I és que tal com es va admetre des del Govern, la dimissió de Josep Maria Pla es deu a la “visió divergent” en relació amb les potestats i competències atribuïdes a l’organisme que tenia respecte a la del ministeri, competències més aviat escasses i que no van més enllà de les que ja exercia l’antiga Oficina de l’Habitatge, que consistien a prestar serveis d’informació, orientació, assessorament i resolució de dubtes sobre habitatge a tota la ciutadania. De fet, i a excepció de la gestió del Programa extraordinari d’avals per comprar un habitatge per a residència habitual i permanent, amb un èxit més aviat escàs, l’organisme ha pogut fer ben poca cosa més enllà de les tasques informatives. Un dels grans projectes que, a priori, hauria pogut gestionar, com és el fons publicoprivat per impulsar projectes de vivenda a preu assequible està aturat davant la impossibilitat, amb la legislació vigent, de tirar-lo endavant. I pel que fa a la gestió del parc públic d’habitatge, i tot i que li podria ser delegada, el reglament d’accés, adjudicació i gestió d’aquest aprovat pel Govern preveu que el responsable d’engegar i realitzar el procés de convocatòria i adjudicació dels pisos sigui el ministeri responsable de l’habitatge. Potser ha arribat l’hora de replantejar el paper de l’INH.