Les beques Erasmus i la diplomàcia acadèmica

El titular de la primera jornada sobre els programes europeus en què Andorra podrà participar quan l’acord d’associació arribi a bon port era claríssim: la presència d’estudiants universitaris a l’Erasmus costarà quasi un milió l’any. Una xifra significativa que requerirà, arribat el moment, una reflexió sobre si és o no és viable. Ho advertia el secretari d’Estat d’Afers europeus... i de seguida posava la bena a la ferida amb els “intangibles” i el “valor afegit” que comportaria participar en aquesta autèntica fàbrica d’europeus en què s’ha convertit l’Erasmus. Només per això ja mereixeria figurar al sac de les apostes estratègiques de qualsevol candidat a formar part de la família. A Europa se l’ha criticada habitualment pel que té d’idea prefabricada, de burocràcia, perquè no toca la fibra del ciutadà del carrer. Erasmus és l’antídot contra aquestes crítiques legítimes perquè permet visualitzar que un danès, un grec, un irlandès, un portuguès i (tan de bo) un andorrà que conviuen gràcies a una beca acaben compartint molt més que aula, pis i gresques, i forjant una cosa molt semblant a una identitat comuna. Però és que a més d’això, Erasmus és òbviament una oportunitat única per a l’estudiant que té la fortuna de beneficiar-se’n, que exerceix a la vegada d’ambaixador del país d'origen. I una impagable eina de diplomàcia acadèmica per al país que exerceix com a amfitrió. L’educació, al final estem parlant d’això, no és mai un cost, sinó una estricta inversió en ciutadania i, en aquest cas, també en europeisme.