Un país difícil d’interpretar

No, no és que ens posem pessimistes ni analítics amb el futur de les parròquies –allà cadascú amb el seu vot i consciència–, és que així, en una orientació correctíssima però que costa d’interpretar si no es mira des del punt correcte: la sortida dels ascensors, li va quedar a Pere Espuga la silueta del mapa sobre el sòl de la plaça del Consell. Per cert, tots s’hi havien fixat que hi ha un mapa? Tal singularitat va complicar lleugerament des d’on disparar la instantània. Col·locats, però, Facu Santana dona ordres des de la finestra de Casa de la Vall: “Més a l’esquerra, Rosa!” A la ubicació espacial es referia. Sobre la ideològica, ja vostès els votants veuran. Gili es va fer esperar: l’última a arribar. Li agraden les emocions fortes, la vida al límit. Les passades les va guanyar per una desena de vots. Ahir era un embús que la feia arribar corrent (literalment, estil Biden però sense ensopegar) fins a la seva marca. Ens congratulem que els cònsols també es vegin col·lapsats pel trànsit infernal. Astrié no, Astrié pot anar i venir en dues gambades. Mal que ens pesi, confessem amb malesa, perquè ens agradaria veure’l torturat als seus embussos. Les candidates encampadanes arriben també amb el punt necessari d’embolic previ a una cita: Mas la nit precedent no se’n recordava i Pujol havia entès que era a la plaça del Consell... d’Encamp. 

Els més matiners, el lauredià Miralles i l’ordinenca Coma. Minuts després, ja amb el gruix d’elegibles pul·lulant pel terreny  de joc, arriba Dolsa: “Hola, amor! Bon dia!”, li etziba a una Laura Mas que rep tan efusiva salutació garratibada. Com s’ha de respondre a això? Per a la seva rival directa no reservava tant de desplegament amorós. “No sé, jo és que ja ni me l’escolto”, confessa ella –potser era off the record, però som bocamolls de mena i ja se’ns queixarà si de cas. 

Els candidats –venim del nord, venim del sud– es van aplegant amb puntualitat, fred, expectatives i cansament d’una campanya que se’ls està fent farragosa. Per la brutícia que destapa, acusa algun. Perquè dues setmanes són massa. “En set dies tindríem temps de fer el debat, la reunió de poble i tot plegat”, en un pim-pam la despatxaria Astrié. La resta coincideixen. Els periodistes ho signem i fem palmes. I els ciutadans? 

De Sant Julià, els candidats a la reelecció pugen tots dos. Són una parella ben avinguda. “És que no tenia res més a fer”, es justificava Codina. A aquelles hores i amb aquella temperatura ja li faríem una llista de suggeriments. “Tinc una entrevista en un ratet i em poso nerviosa”, afegia. Així, li comprem. 

Entre els nervis poc o gens amagats dels companys, Alcobé es manté impertèrrit. Lògicament. Ni el fred el preocupa –fred a un canillenc!– ni el no-debat que l’espera al vespre. Això sí, fa un punt de solitud allà, trepitjant l’extens territori que haurà de governar. Anna García ens fa patir. No sembla gaire abrigada. Que valentes, les de DA, exclamem. “Independent”, puntualitza.

Preses les imatges –uns minutets i au–, els caps de llista es dispersen com bufats pel vent gelat. Poca gent ha transitat per la plaça i els pocs que ho han fet a penes hi han dedicat una ullada de curiositat. Només la Lúa ha seguit l’espectacle més o menys astorada, però reflexiva, des de la privilegiada atalaia que suposen els braços del pare. Ja són idees, Marc, de portar-la per aquests sidrals, que potser s’hi aficiona. “No, no, que si ha de triar una professió amb p no sigui ni política ni periodista”. Coincidim amb el progenitor. En realitat, veient què ens depara la Terra, millor astronauta.