El camí que porta a plaça Europa

Possiblement molts tinguin present encara l’incendi que el dia 9 del passat mes de març va assolar un edifici de Sant Julià de Lòria, deixant cinc persones intoxicades i els veïns al carrer. A finals d’aquella mateixa setmana es decretava el confinament que duraria setmanes, mesos. Aquests dos fets, sumats, són els que van deixar l’Esperanza, una zamorana titulada en Infermeria a Suïssa, sense moltes més opcions que entrar il·legalment en un dels pisos del bloc que una entitat bancària manté buit en ple centre de la capital alturgellenca. 

Però anem a pams. Tot comença, dèiem, en l’incendi de l’edifici lauredià: la filla i els tres nets de l’Esperanza van ser una de les famílies més afectades pel foc, materialment parlant: es van quedar al carrer literalment amb el que duien a sobre. El Comú els va oferir allotjament en un hotel, però no hi van poder aguantar massa: per als petits (algun d’ells una mica terratrèmol, somriu l’àvia) quedar tancats en una habitació es feia dur. Finalment van ser acollits per persones properes, i allà hi continuen. “Tot va ser un desastre, perquè després del foc i de perdre la resta per l’aigua dels bombers, encara es va trobar amiant a l’edifici”, recorda la mare dels afectats. Impensable tornar a aquell pis pel qual pagaven 600 euros al mes i on havien viscut els últims quatre anys. “La meva neta no vol ni sentir a parlar de tornar al pis, li té pànic, després d’haver vist com es fonia tot per les flames.” De moment, continuen esperant la indemnització de les assegurances. 

En camí
Només conèixer la notícia de l’incendi, l’Esperanza es va posar camí cap a Andorra. “Vaig demanar els coneguts que fessin aportacions, vaig carregar una furgoneta i em vaig posar al volant”, explica. Mirant al voltant, a la cuina del pis que avui okupa, assenyala: “Aquestes coses que utilitzo: la cafetera, els estris de cuina, tot això que hi veus, m’ho van donar”. L’objectiu era arribar a Andorra així equipada, i amb uns estalvis, per ajudar la filla i els nets. No va poder ser. El mateix dia que ella preveia passar la frontera del riu Runer es va decretar el tancament general de la població. “El dia 14, a les sis del matí jo arribava a la Seu.” L’Esperanza i el seu carregament es van quedar varats a la ciutat. “Primer em vaig estar a l’estació d’autobusos, després, al pàrquing d’autocaravanes”. Els mossos d’esquadra la van comminar a deixar aquest estacionament per al qual no tenia permís. “Ja em veieu, cap a Castellciutat, buscant un hostal, un alberg, algun lloc on allotjar-me”. Sense possibilitats, relata, de franquejar la frontera ni que la filla i els nets poguessin baixar. “Vaig demanar ajuda al consolat, però no va poder ser, no hi havia res a fer”. 

Què fer? Algú (prefereix no revelar qui, òbviament) li va facilitar l’opció d’entrar en un pis il·legalment. “El dia 16, a tres quarts de vuit entrava a l’immoble de plaça Europa. En aquell moment era la primera de l’escala.”  Aquell lloc que havia de ser una sortida d’urgència, provisional, es va anar convertint en casa seva a mesura que el confinament sumava setmanes. 

Podia tornar enrere? “Se m’havia acabat una excedència, després de superar un càncer”, explica. En principi, semblava un moment per canviar si no de vida, sí de lloc. Amb l’expectativa bastant certa d’una feina a Andorra. Tot se’n va anar en orris. També els estalvis: tres mil euros es van fondre en aquells mesos en què res no es movia i hi havia poques opcions de trobar feina. Així i tot, es va anar col·locant per a treballs puntuals. Fins que ara, fa poques setmanes, es va incorporar a la Llar de Sant Josep.

Empadronament
L’Esperanza va ser la primera resident de plaça Europa que va aconseguir ser empadronada, tal com fixa la llei. No va ser fàcil. “Noranta-dos cops vaig anar a l’Ajuntament fins a aconseguir-ho, un dia rere l’altre.” Més infructuosa és la lluita perquè li instal·lin comptadors de llum i aigua. “Ja sé que estic enganxada il·legalment, però jo vull pagar.” Viure d’okupa li suposa una intranquil·litat intolerable, “sé que és estar de gorra, que en qualsevol moment em poden fer fora, així que des que treballo estic buscant pis”. Però sumar els diners és un repte titànic per a butxaques com la seva. Com la de tants.