Greuge per un grapat d’euros

“S’omplen la boca dient que volen repoblar i mira quines misèries!” Laia Ricomà és la mare dels tres únics nens que habiten Castellnou de Carcolze, petit nucli del també petit municipi alturgellenc de Pont de Bar (centenar i mig de veïns segons les estadístiques). La família s’hi va instal·lar en temps de prepandèmia, atrets per una vida fora del tràfec urbà de Barcelona. Ara s’està empassant, diguem-ne, una enrabiada: no poden accedir als mateixos descomptes per a famílies nombroses a les escoles artístiques municipals de la Seu d’Urgell que els infants de la ciutat. Un greuge pel fet d’estar empadronats en un petit poble: el seu Ajuntament, encapçalat per l’alcaldessa Rosa Andorrà, els ha negat cap ajut adduint manca de pressupost. 

 

De quins diners estan parlant? “De quantitats irrisòries”, puntualitza la consellera comarcal de Compromís Carlota Valls, que s’ha entretingut a fer els comptes: en el cas de la matrícula més barata, la de l’escola d’art, la mensualitat és de 18 euros, així que el 20% de reducció que hauria d’assumir l’Ajuntament serien 3,6 euros al mes. L’extraescolar més cara, l’escola municipal de música, té un cost de 72 euros al mes: la bonificació que perden mes rere mes són uns 14 euros. “Això ja són diners per a una família nombrosa o monoparental, però per a un Ajuntament és una càrrega inassumible?”, es pregunta Valls, que ha portat l’afer al Consell Comarcal en diverses ocasions sense sortir-se’n. Perquè el greuge no només afecta aquesta família, sinó que (les dades són oficioses, aproximatives) hi hauria una vintena en la mateixa situació a tota la comarca. 

 

Ricomà recalca que a Castellnou de Calcorze els seus són els únics infants que hi viuen tot l’any. I tenen tant dret a accedir a una activitat extraescolar (en igualtat de condicions per a la família) com nens de pobles més grans. Naturalment, l’única opció és matricular-los a la Seu perquè aquesta oferta no existeix en nuclis més petits. “I m’emprenya molt que se’ns hagi insinuat que no és una necessitat, sinó un luxe, i que per això no ens ajuden”. En el seu cas, recalca, un dels fills pateix una discapacitat, un autisme lleu, amb un grau sis de dependència reconeguda per la Generalitat: participar en activitats extraescolars és particularment important. Tot plegat, ho considera “un greuge comparatiu aberrant”. 

 

Ricomà i el seu home, veterinari, van obrir una clínica per animals a la capital alturgellenca. “Així que ja prou que pago un IBI aquí, prou que contribueixo  a portar diners a la Seu, oi?”, infereix. També els fills estan escolaritzats a la ciutat. “Però no m’hi vull instal·lar per viure perquè no he vingut al Pirineu per quedar-me en una ciutat; per això ja estava a Barcelona”. Per tant, demana, “quan parlen sobre els ajuts per evitar el despoblament no haurien de tenir tanta lletra petita”. 

 

Valls tornarà a portar al ple del Consell Comarcal el que qualifica com a “injustícia”. Compromís pel Pirineu, ha fet pública una nota de premsa on recorda que el grup “reclama una solució a aquest problema des de començament de legislatura de totes les formes possibles: el curs passat al ple del Consell Comarcal en forma de moció i posteriorment amb diferents interpel·lacions, així com presentant la petició en diferents reunions amb l’equip de govern de Junts i ERC (comissions informatives i juntes de portaveus), així com exposant la problemàtica als mitjans de comunicació locals”.

 

Tot el que van aconseguir, hi afegeix Valls en declaracions al BonDia, va ser un compromís verbal en una reunió d’alcaldes de la comarca. “Però veig que les paraules se les emporta el vent”, retreu Ricomà, mentre que per a Valls tota la situació és, a més a més, un exercici de “falta de vista dels alcaldes, que podrien aprofitar per quedar bé amb un grapat d’euros”. En canvi, conclou a la nota de premsa, “sento vergonya aliena amb aquest equip de govern [al Consell Comarcal, de Junts i ERC] que s’omple la boca parlant de despoblació i després deneguen ajuts de tres euros a famílies que per viure en pobles, ser nombroses o monoparentals, haurien de rebre tot el suport possible des de les administracions locals”.