Diari digital d'Andorra Bondia
El carreu procedent de Sant Vicenç d’Enclar, que es conserva als magatzems de Patrimoni Cultural.
El carreu procedent de Sant Vicenç d’Enclar, que es conserva als magatzems de Patrimoni Cultural.

Quan salut es deia ‘al-afiya’


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: Patrimoni Cultural / Govern d’Andorra

Al bisbe Nambad, allà pel segle VIII, les autoritats musulmanes establertes a Llívia, rebatejada per ells com Medina-al-Bab (ciutat de la porta) el van fer cremar a la foguera, presumiblement mentre intentava fugir cap al nord i presumiblement també com un alliçonament més polític que religiós. És un dels pocs, poquíssims, episodis que es coneixen de l’etapa de dominació islàmica dels Pirineus, tot i no haver estat fugissera: set dècades.  I tot i així, en realitat l’anècdota està envoltada d’una nebulosa: la persona executada de manera tan violenta cap al 731 era realment un bisbe? “L’existència d’aquest bisbe ens consta per una nota que es troba en un dels dos còdexs, que un dels clergues dipositaren a Autun, capital de la Borgonya, on arribaren fugitius de la persecució”, recull la web del Bisbat d’Urgell, que de totes maneres l’etiqueta com a “dubtós”. 

Prelats a banda, Quim Valera destaca el dens vel de desconeixement que oculta tot el període de la presència musulmana als territoris pirinencs, la manca de vestigis que s’hi han trobat. Segurament, proposa, perquè indrets susceptibles d’amagar molta informació (en realitat, ja des d’època romana) com el turó de Castellciutat mai no han estat excavats. Per què? Això són figues d’una altra panera, però que siguin terrenys privats segurament hi té molt a veure. Així, “el Pirineu és el gran desconegut de l’època musulmana”, indica Valera, que s’ha marcat el repte de treure una mica d’aigua clara.  A banda de les pistes que segurament revelarà la tesi de Climent Miró sobre l’etapa visigòtica, “que esperem tots amb candeletes”. 

Quan als exèrcits islàmics els va frenar Carles Martell, l’avi de Carlemany, el 732 a Poitiers, i van haver de girar cua, es van quedar per aquestes contrades. Durant set dècades o més. Durant aquests llargs anys es van fer senyors del Roc d’Enclar, proposa Valera, des d’on controlaven un possible atac dels francs que ja estaven a Tolosa i, de pas, cobraven impostos a la població local.  El carreu amb la inscripció en caràcters islàmics fa que la constatació sigui evident. Ara bé, d’imbricació cultural poca. “Tenien una bona política, per això: no obligaven la gent a convertir-se, però convertir-te, oferia millores fiscals”. Els Pirineus, doncs, eren la frontera ben marcada entre francs i musulmans. I Llívia, la gran ciutat romana pirinenca –civitas, amb fòrum, temple i tot plegat– és lloc també del gust dels conqueridors del sud: Medina-al-Bat és la porta entre el califat i les gents del nord. Al Museu de Llívia, a títol de digressió, es conserva l’esquelet d’un macaco. Què feia tal espècie al Pirineu? La hipòtesi és que es tractés de la mascota d’algun militar de rang. La cabra de la legió com si diguéssim. 

Tornant a la presència musulmana, el carreu exhumat a Enclar n’és un excepcional testimoni material. Hi ha més al Pirineu? No. La part sud del Comtat d’Urgell n’està plagada. A Aitona, per exemple, es va trobar recentment un alcorà entaforat en un antic mur. I Balaguer era l’assentament dels seus notables –unes elits de gent culta i refinada, que es banyaven– i on se situava la seva avantguarda. Però des de la capital de la Noguera en amunt, ni rastre. “El Pirineu, que econòmicament estava basat en la ramaderia, no era atractiu per a ells”, així que s’acontentaven rerecaptant impostos i utilitzar-lo com un territori des d’on mantenir allunyats els francs des dels castells fortalesa, com el d’Enclar, dispersos per tota l’àrea. O una àrea on protagonitzar ràtzies com la que va destruir la primera catedral de la Seu.  “Però la gent no es va islamitzar, només van veure com canviaven els senyors”. I com els arribava alguna incursió de saqueig. 

Tampoc no hi ha massa rastre documental ni cròniques, de Ponts en amunt, on l’any 1000 se situava la frontera. Dos segles abans estava entre Coll de Nargó i Organyà, al congost dels Espluvins. 

Sí hi ha un episodi ben conegut –tant, que Albert Villaró en va fer la novel·la L’any dels francs– però amb la història vista des de l’altra banda, en el moment en què es giren les tornes i els senyors cristians de la zona no només van perdre’ls la por, sinó que van armar un exèrcit ben nodrit amb el qual els van atacar. Una incursió sobretot per aconseguir botí –en van aconseguir un d’esplendorós–, encapçalada pel comte Ermengol I (que mor en la batalla) i el bisbe Sal·la, tiet del futur Sant Ermengol. 

Comentaris: 3

Comentaris

Molt interessant
El meu agraïment per d'informació
Crec que aquest és un article prou interessant com per a publicitar-lo, ens ofereix unes dades i informacions difícils de conèixer pel gran públic a no ser que siguis un historiador o gran amant de la història, amb el valor afegit de que en aquest cas, que ens toca de prop... Gràcies Alba Doral! El publico al Facebook!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic