‘Fred’ supera el primer cap de setmana els 5.000 espectadors

El primer cap de setmana en cartell acostuma a ser decisiu per augurar el futur comercial d’una pel·lícula. I el de El fred que crema ha sigut “més que correcte”, segons el guionista i productor, Agustí Franch, que comparteix l’opinió de la distribuïdora, Filmax: més de 5.000 espectadors –5.160 per concretar– van desfilar entre divendres i diumenge per la quarantena de cines que la van estrenar, inclosos el Renoir de Madrid i l’Ana d’Alacant, aquests dos en versió original subtitulada al castellà: “Són bones dades per a una pel·lícula en català, i n’hem d’estar satisfets”.

Els resultats són encara millors a Illa Carlemany, amb mig miler d’espectadors en les deu sessions del cap de setmana. És clar que, com insisteix el gerent del multisala, Jordi Torres, “era d’esperar perquè hi està implicada molta gent del país, tant en l’aspecte tècnic com en l’artístic”. Caldrà esperar a veure com respon el públic el cap de setmana que ve per tenir-ne una valoració més racional i menys, diguem-ne, sentimental. Per això mateix no es pot comparar amb la resta de pel·lícules en català que s’han estrenat últimament a Escaldes, “però si continua a aquest ritme, podria superar fins i tot Alcarràs, perquè en tres dies ja ha recaptat la meitat que el llarg de Carla Simon en cinc setmanes en cartell”. La continuïtat de El fred que crema dependrà del públic, com és habitual, però de moment continuarà la setmana que ve amb el mateix nombre de sessions. Senyal que Torres hi confia.

Pel que fa a la recepció crítica, n’hi ha hagut de tots colors i, com adverteix Franch, “ha sigut molt polaritzada”. La més entusiasta és probablement la de l’ABC (“Trullenque debuta amb una pel·lícula de factura impecable, una mica espessa, que recorda el cine d’Agustí Villaronga”, diu Federico Martín Bellón). El Periòdic també li dedica alguna floreta: “S’allunya dels estereotips dels relats ambientats al nazisme i aporta una mirada antropològica tant cap als personatges com als espais que habiten. El resultat és una pel·lícula aspra i inhòspita”, diu Beatriz Martínez.

A l’altre costat, Jordi Batlle Caminal no té contemplacions a La Vanguardia: “Aparentment més preocupat per l’ambientació i dels detalls d’època que per la versemblança dels fets, està en la línia de les típiques produccions de qualité de TV3, tan pulcres com anodines”. Tampoc té pietat El País: “El film pretén ser un altre western en territori inhòspit però mai se n’acaba de sortir, perquè els motius últims que mouen els personatges tenen més a veure amb el fulletó”, remata Javier Ocaña.

Vegin-la i triïn.