Adeu al primer escriptor de Champions

El novel·lista Albert Salvadó va morir ahir als 69 anys, deixa una vintena d’obres i el best-seller ‘El mestre de Kheops’.

No va ser el nostre primer novel·lista, és cert. Antoni Morell se li havia avançat dos decennis. Però Albert Salvadó (Andorra la Vella, 1951-2020) va ser el primer a professionalitzar-se, a viure del que escrivia, i sobretot, del que publicava. I en un segell com Columna, el gran transatlàntic de la literatura catalana dels anys 90. Enginyer de formació i de professió –va treballar durant un quart de segle a la CASS–, el salt el va fer amb L’enigma de Constantí el Gran, el 1997, però la campanada la va donar l’any següent amb El mestre de Kheops, premi Néstor Luján i el primer best-seller de la literatura andorrana: “En aquell moment, que un escriptor andorrà formés part de la plana major de Columna era extraordinari. Jo, que hi acabava de publicar Últim estiu a Ordino, me’l mirava des de la banqueta i pensava: ‘Aquest home està jugant la Champions’. I era exactament així.”

Amb aquestes paraules evoca Joan Peruga l’impacte de Salvadó no només en les lletres andorranes, sinó també en les catalanes, on va ser pioner indiscutible del boom actual de la novel·la històrica amb dues trilogies monumentals, Jaume I el Conqueridor i L’ombra d’Alí Bei, i un ull clínic per passar pel sedàs de la ficció personatges de volada universal, des d’Amon, Haníbal i Àtila fins a Galileu, passant per Kheops i Constantí.

Salvadó, en fi, va morir ahir al matí víctima d’un càncer, i a banda d’una figura cabdal de la novel·la històrica catalana també va ser un pioner de la novel·la negra a l’andosina, amb títols El rapte, la mort i el marsellès i El relat de Gunter Psarris. Van ser deu anys, del 1997 al 2007, d’una frenètica activitat literària, amb una desena llarga de títols publicats i mitja dotzena de premis de primera fila, des del Néstor Luján, en dues ocasions, fins al Carlemany, passant pel Fiter Rossell i el Sèrie Negra de Planeta. El punt d’inflexió va arribar amb la publicació de L’informe Phaeton, novel·la d’anticipació que ell mateix tenia en altíssima estima però que probablement no va tenir el ressò que esperava. Va seguir publicant novel·la històrica (Obre els ulls i desperta) i d’intriga (Una vida en joc), però es va acabar decantant per una literatura introspectiva i autoreflexiva que va arrencar amb les singulars memòries d’Un entre un milió i que va culminar el 2018 amb Vols viure?, el seu últim títol publicat i on va passar pel sedàs de la literatura la malaltia que li ha acabat causant la mort.

La ministra de Cultura, Sílvia Riva, en glossava ahir la prolífica i premiada trajectòria, així com la “projecció internacional”,  també pionera a casa nostra, que li van donar les traduccions al castellà, el francès, l’anglès i mitja dotzena d’altres llengües: “Ha sigut un any negre per a les nostres lletres, primer amb el traspàs d’Antoni Morell i ara amb la de l’Albert. L’un i l’altre van situar el nom d’Andorra al mapa de la literatura universal.” Riva va avançar, en fi, que el ministeri programarà els pròxims mesos un programa d’activitats en record de l’escriptor.

Un altre col·lega que es va sumar al condol va ser Albert Villaró, que es mostrava consternat per la notícia: “Estic colpit. L’Albert era el nostre escriptor més prolífic, sempre segur d’ell mateix i de la seva obra. El primer que s’hi va dedicar professionalment, amb una vocació insubornable i plena de determinació. D’allà on molts volíem anar, ell ja en tornava. Primer amb l’Antoni i ara amb l’Albert, aquest any serà –encara més– de mal record.”

Pioner en tantes facetes, Salvadó ho va ser també en el salt a les xarxes socials i l’aprofitament de les noves tecnologies: els últims títols se’ls va autoeditar, i va autoreeditar tota la seva obra per comercialitzar-la a través d’Amazon. Ho recordava ahir Àngels Mac en nom de la Societat Andorrana de Ciències i d’Àgora, que li va retre homenatge amb el premi honorífic del 2018: “Va fer una aposta arriscada, que era consagrar-se a la literatura. I amb el suport lleial de la Mari Creu, la seva dona, ho va aconseguir. Aquest és per mi el seu gran èxit”.  El retrat de Salvadó, en fi, estaria incomplet sense la militància política: va ser president del PSD, i entre el 2003 i el 2007 va exercir com a conseller menor i conseller de Cultura d’Andorra la Vella. El millor homenatge que li podem retre avui és rellegir la seva obra, començant per L’informe Phaeton. Li hauria agradat, segur.