Mònica Duran: “Cal legislar les professions abans d’implantar la reforma sanitària”

Fa sis anys que és presidenta del Col·legi d’Infermeres i en fa divuit que treballa amb la bata blanca. En té 42 i està dedicada a la gestió del col·legi professional mentre estudia el postgrau d’atenció a la gent gran i fa tasques esporàdiques d’educació. Duran ens explica cap on va el futur de la professió, amb la creació de figures autònomes al sector privat, i com la reforma sanitària encara és invisible per als professionals de la salut. 

Dijous que ve, com dissabte passat, teniu tot un seguit d’actes per celebrar la Diada de les infermeres i les llevadores. ¿Què ha canviat de la diada de l’any passat respecte a la d’aquest any? ¿Hem avançat en alguna de les reivindicacions? 
En l’àmbit polític no s’ha fet gran cosa quant a fer projectes del Pla nacional de salut. Però sí que hem participat en la revisió d’aquest projecte que es va fer públic, en les aportacions que es van fer. Amb tot, encara estem aturats respecte a la regulació de les professions sanitàries, que era un dels aspectes prioritaris que reclamàvem tots els col·legis sanitaris del país. En aquest sentit no s’ha fet res. 

¿Què cal per reconèixer formalment la professió, en aquest cas d’infermeria?
Necessitem una llei pròpia que  reguli la nostra professió. No les podem barrejar unes i altres. Per molt que es vulgui fer un marc general de totes les professions sanitàries, és necessària una llei que reguli cada professió.

¿I què és el que hauria de preveure aquesta llei?
Aquesta llei hauria de regular quines són les competències de l’infermer. Des de la part assistencial i la part de la docència fins a  la gestió, la recerca i la investigació.

Ara, però, amb la regulació dels col·legis professionals almenys teniu regulada una part de la professió amb els estatuts. 
Sí, en aquest últim any el col·legi ha millorat tota la gestió interna. En el darrer any hem fet molta divulgació per fer la col·legiació de tots els professionals que exerceixen a Andorra. I sí que és veritat que hem passat de ser 150 col·legiats a ser més de 350. I en això hem treballat molt. Ja ho tenim molt encarrilat, gairebé el 90% de les infermeres ja estan col·legiades i esperem que en els propers mesos tindrem el 100% de totes les que exerceixen a Andorra. 

¿Sap quantes infermeres hi ha al país?
Unes 400 aproximadament. 

¿És imprescindible col·legiar-se per exercir?
Sí. Per això esperem que en els propers mesos la gent que no està col·legiada ho faci, i si no això ja dependrà del ministeri, que farà les inspeccions corresponents. 

¿En què han millorat els estatuts?
Els estatuts nous ens han ajudat per organitzar millor el col·legi, però no són molt diferents dels que ja teníem. Quant a l’organització, hem creat grups de treball. Un és el dedicat a qüestions de legislació, per estudiar tots els avantprojectes de llei que ens envia el ministeri de Salut i revisar que estiguin adequats al nostre punt de vista de la professió. També tenim un grup que revisa la bibliografia autoritzada per anar veient com es desenvolupen les lleis en altres països i poder-les adaptar al nostre sistema. Tenim un altre grup de treball, que és el de la formació. Des del col·legi estem potenciant la formació de suport vital de cara als professionals, però també preveiem fer la formació de cara a la població en general d’aquí uns mesos. 
Ens hem especialitzat molt en el suport vital en pediatria, nounats i trauma. Per complementar el que fa l’hospital hem organitzat aquestes formacions.  També tenim un altre grup de recerca per potenciar a nivell més intern els professionals de la infermeria, perquè es faci formació continuada, apostant per tenir una recerca i una investigació en l’àmbit de la infermeria basant-se en l’evidència científica.

La formació  contínua també era una reivindicació vostra. 
Sí. El Col·legi ha participat en el postgrau d’atenció a la gent gran que es fa ara a la Universitat d’Andorra. Hem participat en l’organització i en la formació de cuidadors per a la gent gran. Ens queda molt camí per fer i penso que s’hi ha de donar continuïtat amb més formacions per a la població infermera i la resta de professionals, per treballar interdisciplinàriament i sobretot de cara a formar i educar la població en bons hàbits per tenir un envelliment saludable. En aquest sentit encara queda tasca per fer. 

Però a més voleu anar més enllà a la Universitat.
Sí. Un dels objectius nostres és aconseguir tenir algun màster d’infermeria a Andorra. Estem mirant les vies per poder aconseguir-ho a la llarga. Ara mateix hi ha el bàtxelor d’infermeria, que són tres anys, tal com està en el marc andorrà, i hi ha un reconeixement de l’especialitat de llevadora, que no acaba de ser un màster. A partir d’aquí demanem que hi hagi un màster de 120 crèdits, i després ja vindria el doctorat. 

¿Què fa falta per aconseguir aquest màster? 
Falta que ens asseiem a la taula el ministeri de Salut i el d’Educació, l’UdA i el Col·legi, per tirar-lo endavant. De fet, podem dir que aquest postgrau que ja ha començat d’atenció a la gent gran pot ser un preludi d’un futur màster, i després cap al doctorat. Actualment tenim tres infermeres que fan el doctorat i per tant també cal potenciar aquesta via, perquè per estar en òrgans de gestió moltes vegades es demana doctorats. Si volem que els professionals de la infermeria estiguin considerats i valorats al mateix nivell que un metge o qualsevol altre professional és important que estiguin preparats. 

¿Per què infermers i llevadores? La llevadoria és una especialitat. 
Correcte. La llevadoria no deixa de ser una especialitat de la infermeria, malgrat que a Andorra tenim llevadores que s’han format a França, i allà sí que és una titulació pròpia. Per això aquí abans era col·legi d’infermeres i llevadores, i ara es diu d’infermeres i infermers i engloba també les llevadores. I en els dos casos tenim les mateixes reivindicacions. Al Col·legi hi ha un grup de treball de llevadores que també vetllen per donar-se a conèixer com a professionals. 

¿Podem dir que en l’àmbit sanitari sou la professió menys reconeguda? 
Jo penso que som una peça clau del sistema sanitari i que no està reconeguda com hauria d’estar, i això no vol dir que no hàgim d’estar al mateix nivell que altres professionals, com els fisioterapeutes, psicòlegs, dietistes o podòlegs. Som una peça clau més. La infermeria té un pes més important perquè està en molts camps de treball sanitaris, l’hospital, atenció primària... Un infermer pot veure un pacient des que neix fins a l’edat adulta. És un professional que trobes al llarg de tot el teu procés vital. Per això penso que moltes vegades no se li dóna la importància que hauria de tenir. 

Per tant, ¿la regulació de la professió d’infermer potser és més urgent que la d’altres professionals sanitaris? 
Per mi sí. Només que pogué­s­sim derogar la llei del 86, que ja està obsoleta, i que legalment es pogués donar peu a poder explotar molt més el nostre camp, avançaríem molt. 

¿Què és el que té caduc la llei que ara us regula?  
La llei del 86 bàsicament diu que pots fer controls d’atenció, posar algun injectable, fer petites cures i res més. Són quatre activitats molt escarides, i per tant és totalment obsoleta. Els estudis han canviat molt. Els professionals de la infermeria sí que tenen un rol delegat per altres professionals, però també tenen un rol autònom, i potser és el que no està reconegut. 

Pel que fa a la reforma sanitària. ¿Vosaltres, com a professionals, ja la veieu? 
Es fan petites coses. Hem de començar a endreçar petits punts. Jo encara no la veig per implantar. Abans s’ha de fer moltes coses, com legislar totes les professions. 

Però en aquest cas no hi ha cap moviment. 
No.

Però sí que heu pogut fer alguna aportació a la reforma.  
Sí, però és veritat que no queda ben bé cap on es vol anar. S’està fent petits avenços pel que fa als drets i deures i la història compartida, però encara falta molt i molt per fer. 

Una reforma accidentada per tants canvis al ministeri de Salut i de retruc a la direcció del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària. Això, però, també us afecta a vosaltres com a professionals de la salut. 
Ens afecta moltíssim perquè no pots avançar en les tasques, perquè poses sobre la taula els mateixos problemes i no s’avança mai. Hi ha un decalatge de sis mesos per posar-se al dia i per poder-se  ressituar, i això frena molt. Per exemple, per poder avançar i reunir-nos per tot el que fa referència a la llei, et trobes que toca esperar. L’avantprojecte de llei ja el vam començar a revisar durant el ministeri de Cristina Rodríguez i ha quedat parat. Ja havíem fet coses, però es va canviar l’estratègia, i ara torna a canviar-la. Així no es pot avançar  en qüestions que són prioritàries.

Sense tenir la xifra concreta de les ràtios, ¿considera que hi ha prou professionals infermers per la població?
Som prou professionals, però el que es necessita és gestionar millor els recursos humans en l’àmbit de la infermeria. Però  això va lligat a saber gestionar els serveis.

¿Ja ha vist la  famosa cartera de serveis?
No. No l’he vista. 

Acabem amb una pregunta tòpica: ¿continuen parlant d’infermeres en femení? 
[Riu] Sí, és veritat. És un rol i no ha canviat. Cada vegada hi ha més nois, però la infermeria s’associa al rol femení. Però dins del col·legi intentem corregir-ho i parlar d’infermers i d’infermeres.

“En l’actualitat estan creant-se les figures de l’infermer i de la llevadora autònoms”

¿En què canvia el rol dels infermers en l’àmbit públic i en el privat?
Des de l’obertura econòmica, i ara també amb les noves promocions tant de professionals de la infermeria com de la llevadoria, estan molt ben preparats i tenen moltes ganes i energia per fer coses, i quan en el sector públic et trobes que no acabes d’encaixar o que no et deixen desenvolupar projectes que tens en ment, s’obre la possibilitat de fer-los en l’àmbit privat. I cada cop rebem més demandes d’infermers i llevadores que ja busquen el seu camí per desenvolupar-se en l’àmbit privat. 

¿En les noves clíniques que arriben o creant un negoci com a autònoms?
Creant un negoci. Tenen projectes personals com a autònoms. Està sorgint la figura de l’infermer autònom, tant llevadores com infermers. 

Expliqui alguns d’aquests projectes. 
Per exemple, el mètode Aipap, per treballar i enfortir la musculatura per preparar la dona embarassada per al part, i es fa dins d’una piscina que ha de tenir unes condicions especials. És un mètode nou per preparar el part i garanteix que gairebé el 90% de les dones que el practiquen puguin assolir un part autòcit, un part normal.

¿Tot i que aquí la gran majoria són cesàries?
Bé, aquí nosaltres també discrepem. La llevadora hauria de tenir un paper més participatiu en el moment del part, en tot el procés. Des del preparatiu fins a l’expulsió. 

¿Què passa, doncs, aquí? ¿Hi ha com un enfrontament entre llevadores i ginecòlegs?
Penso que és el sistema, que no està ben organitzat ni regulat en aquest sentit. Les llevadores també rei­vindiquen molt més el seu paper fora del part, en el postpart. El seu paper comença en l’embaràs però després del part també treballen. 

Les llevadores, doncs, aposten per crear aquesta alternativa al part, ¿i els infermers?
És complicat en l’àmbit privat, perquè la CASS no ens reconeix els actes d’infermeria, i aquest és un handicap que s’ha de resoldre en la llei de la professió d’infermeria. Això vol dir que una dona que vulgui practicar aquest mètode impartit per una llevadora haurà de pagar el cent per cent. Ens passa una mica com els psicòlegs. Els del SAAS estan coberts, però els privats no. Doncs a infermeria ens passa el mateix. En l’àmbit del SAAS alguns actes estan reconeguts per la CASS, però en l’àmbit privat no. L’altre terreny en què estan els infermers en l’àmbit privat és l’atenció a la gent gran. Comença a haver-hi infermers que fan gestió de casos. És un rol nou que està sortint i l’infermer tracta de gestionar totes les necessitats i de coordinar l’equip interdisciplinari per vetllar perquè la persona gran pugui gaudir amb una certa qualitat de vida el seu procés final de vida i a casa seva.

Això és omplir un buit que hi ha al sistema, i que el mateix director de Salut ha reconegut públicament. 
Exacte. Davant d’aquest buit, el sector privat i sobretot pel que fa als infermers, que pel seu perfil coneixen ben bé les necessitats de la persona, tenen un paper molt important. 

Per tot, la infermeria serà en un futur una professió molt demanada.  
En els propers anys, per l’envelliment de la població i la manca de recursos, serà molt demanada. Als països nòrdics, que en molts aspectes van més avançats, ja s’estan preparant per tenir aquests recursos humans i pot passar que d’aquí uns anys hagin marxat molts infermers, per exemple d’Espanya, i que després facin falta aquí. 

¿Aquí les promocions són nombroses? 
Aquí cada any tenen la inscripció d’unes trenta infermeres i es graduen el 90% de les que comencen. Aquest any farà 25 anys de la primera promoció, i també vénen estudiants de fora.