Un grau més de solidaritat

“Si per la situació que vivim no treballes i no tens per menjar ni tu ni els teus fills, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres (...) Intentarem ajudar-te.” Són missatges discrets que circulen per les xarxes: si estàs passant gana, contacta’m per privat. Sense escarafalls. Els emissors, alguns restauradors, propietaris de bars i restaurants, que en el seu moment més baix ofereixen un plat calent, un paquet d’arròs, una barra de pa o qualsevol article de primera necessitat. És relativament fàcil compartir allò que et sobra, però gosem dir que és sobrehumà compartir quan les estàs passant magres. “No, si us plau, preferim no parlar-ne; volem discrecció, que ens contacti qui ho necessiti, però que no es malinterpreti”, demana la propietària d’un establiment escaldenc que ha llançat la crida per les xarxes socials. No volem que es malinterpreti, que ningú no es pensi que és una manera de buscar-se publicitat encoberta. “Us demano que no en feu res, qui ho necessita ja sap com trobar-nos”, prega a la redactora. La feina del periodista, no obstant això, és explicar la realitat.

    
La mateixa realitat es reprodueix a l’altra banda de la frontera, a la Seu d’Urgell. Aquí és l’Eduard Pérez qui, amb el seu bar tancat i barrat no sap per quant de temps, s’ha decidit a fer un cop de mà. “És que amb el confinament del març a mi em va agafar tan de sorpresa que no tenia ni uns petits estalvis, així que em vaig veure obligat a demanar a Càritas”, explica. Previsor, va fer una mica de calaix durant els mesos d’estiu, mentre va poder treballar, ja pensant que la situació podria repetir-se. Ara que els pronòstics s’han confirmat i ha hagut d’abaixar de nou la persiana (no s’ha acollit a l’opció de fer dinars per emportar-se), va traient de la seva butxaca per comprar productes de primera necessitat i ajudar com pot. “No podré eternament, és clar, però mentre em duri, aniré fent”. Compra productes alimentaris de primera necessitat. “No considero que ho sigui el cafè, per exemple, o hi ha qui m’ha demanat un refresc i he dit que no; però sí arròs, o pa, o unes salsitxes”- i els distribueix entre els qui s’adrecen a ell. “En alguns casos són gent que ha  demanat a Càritas, per exemple; però potser els han respost que trigaran una setmana a ajudar-los, i durant una setmana bé hauran de menjar”.
    
Té por que algú se n’aprofiti? Un pèl potser, reconeix, “però realment crec que es distingeix fàcilment a qui està necessitat”. No deixa diners en metàl·lic i tampoc no n’accepta: “Aquest matí ha vingut un xicot que em volia donar vint euros per col·laborar i li he dit que no, que vagi al supermercat i em porti una bossa d’aliments.”
    
Aquest preocupar-se pels altres i actuar li ve a l’Eduard d’una època en què “he voltat molt pel món, i també les he passat magres”. Per això el Nadal passat va oferir un sopar per a gent sense recursos. Una vintena, en aquella ocasió amb participants seleccionats per l’Ajuntament de la Seu. “I aquest any ho tornarem a fer”, avança. Fins i tot vol ampliar la iniciativa: “Un parell de cops per setmana farem un menú per a gent que pugui necessitar-ho”, projecta.
    
Són dos exemples, però probablement no els únics, perquè qui emprèn aquestes accions sol fer-ho des de la discrecció. Així ho confirmen des de la Xarxa de Suport Mutu: obtenen els aliments que després reparteixen de botigues i establiments als quals van oferir crear una mena de segell o distintiu que els acredités com a comerços solidaris. Però s’hi van negar. Es tracta, doncs, de fer un cop de mà; no de vantar-se’n. A les xarxes per on circulen els missatges algun comentari sentencia, concís: “Són bona gent.”