El Consell (re)estrena piset a Meritxell

S’hi puja per l’escala del Consell, se’n diu la sala del Consell i és molt improbable que vostès hi hagin pujat mai. De fet, segurament ni s’hi han fixat, encara que hi han passat molt a prop cada vegada que s’han enfilat a Meritxell. La va encarregar (i sufragar) el Consell General quan l’arquitecte Ricardo Bofill va projectar el nou santuari, i des del 1976 fins al 1992 va acollir la tradicional sessió que se celebrava el dia de la patrona. Amb la promulgació de la Constitució, aquest costum va caure en desús, i tan sols el 2001, en temps del síndic Francesc Areny, va reobrir fugaçment les portes. I des d’aleshores, el silenci. 
Fins a aquest any, que el síndic Carles Ensenyat ha volgut solemnitzar el 150è aniversari de la declaració de la Mare de Déu de Meritxell com a patrona de les Valls d’Andorra recuperant aquesta tercera sala –després de la de Casa de la Vall, per a les sessions tradicionals, i de la del parlament nou, per a les ordinàries– amb motiu de la festivitat de Meritxell. La sala s’ha tunejat lleugerament –una capa de pintura, il·luminació nova de trinca– però conserva l’aire vintage –vintage anys 70, és clar– que li va donar Bofill. Divendres acollirà el reglamentari discurs que el síndic pronunciava fins ara a Casa de la Vall, de manera que tots els actes, tant els institucionals com els religiosos i els populars, es concentraran aquest any al santuari canillenc. La mala notícia és que al discurs del síndic només hi podran assistir una setantena d’autoritats, que s’hauran d’entaforar com puguin entres les 28 cadires de l’hemicicle. S’hi han previst visites, però no aquest divendres, sinó dintre del programa Consell Obert. Així que de moment s’hauran de conformar amb la fotografia d’aquí al costat.
A banda de l’aire vintage que com ja s’ha dit gasta, l’espai és de proporcions francament modestes –no supera la superfície d’un menjador mitjanet– i un cant a l’austeritat que només trenquen les cadires dissenyades per Charles R. Mackintosh que Bofill va escollir per decorar la sala i la resta del mobiliari del santuari. Hi ha també una tricolor –només faltaria– i en un racó, l’Armari de la Solana. El primitiu, que també es conservava a Meritxell, es va sucarrimar amb l’incendi del 1972, juntament amb el de Concòrdia, però se’n va construir un de nou i s’hi va dipositar còpia microfilmada i –el juny passat– una altra de digital dels documents originals. I sobre l’andròmina, una molt humil talla de Sant Ermengol, patró del Consell.
Amb un gust institucional i característic pel que els anglesos en diuen pomp and circumstance, Ensenyat estava ahir legítimament satisfet d’haver recuperat la sala del Consell. No es va atrevir a assegurar que l’any que ve repetirà experiment, però per la cara que feia, s’hi poden jugar un peix que sí.